Lolita Lebrón, les ensenyances de la vida i la setmana de les dones

Hem passat una setmana de commemoracions, manifests, concentracions, declaracions... al voltant de la data del 8 de març, data reconeguda i celebrada mundialment com a “Dia Internacional de les Dones”, i tot açò, a compte de la mort de 142 dones en una industria tèxtil, “Triangle Shirtwaist Company”, a Nova York, en març de 1857, en un incendi, induït o accidental, vés a saber, que convertí la fàbrica en una ratera, i d'ací les tràgiques conseqüències.

Nova York, d'ara i sempre, i aleshores més, és una caixa de ressonància mediàtica fonamental que, d'alguna manera, era el paradigma del “Somni nord-americà”, allò de la igualtat d'oportunitats i llibertats —més utòpiques que reals, evidentment— que permeten el “triomf” en la vida en base a l'esforç i el coratge personal... Què voleu que vos diga?

I és a Nova York on l'1 de març de 1954 —en plena Guerra Freda, poca broma— Lolita Lebron, una jove porto-riquenya, va dirigir un escamot armat en una acció reivindicativa al Capitoli, i concretament a la Càmera de Representants del Congrés dels EUA, al crit de “que viva Puerto Rico libre”, on va desplegar una bandera de Puerto Rico i va obrir foc tot seguit, amb el resultat de 5 ferits, malgrat que l'acció no tenia la finalitat de matar ningú, però... això de disparar armes té sempre un risc implícit. De fet, Lolita, en detindre-la, va exclamar: “No vine a matar a nadie, vine a morir por Puerto Rico”.

Com passa sempre, aquesta acció fou aprofitada pel governament dels EUA per dimonitzar i criminalitzar el moviment independentista de Puerto Rico, cosa que, per l'altra banda, aprofità per donar visibilitat mundial a aquest moviment independentista, que era el veritable objectiu de l'escamot que dirigia Lolita Lebron amb tres companys: Rafael Cancel Miranda, Irving Flors i Andrés Figueroa Be. Tots quatre van ser sentenciats a la pena capital, però el president Truman, per evitar les mobilitzacions generals de protesta a Puerto Rico, va commutar les penes per la cadena perpètua. Després de passar 25 anys empresonats, finalment el president Jimmy Carter, ateses les continuades mobilitzacions internacionals, i sobretot algun “acord” diplomàtic o intercanvi amb la Cuba revolucionària, els hi va amnistiar en 1979... llevat Andrés Figueroa, que va morir abans.
 

Des de ben menut conec la història de Lolita Lebrón, ja que no debades el meu pare la posava d'exemple, cíclicament, arran de les campanyes internacionals pel seu alliberament, que seguíem per les ràdios estrangeres en ona curta, a casa, després de sopar, en una reduïda tertúlia amb companys que comentaven l'actualitat mundial sota el prisma de “la Idea” —paraula major que és com anomenen històricament els llibertaris a la seua causa. Aquest petit espai de reunió i fraternitat era el nostre espai de llibertat en aquella Espanya tenebrosa dels anys 50 del passat segle i configuren “la meua universitat primigènia”, tot parafrasejant Gorki.

Lolita Lebrón, així, es convertí en la meua primera heroïna —no confondre polisèmicament amb l'opiàcia—, i el seu alliberament en 1979 —just quan va morir el meu pare— fou tot un esdeveniment celebrat pel nacionalisme a Puerto Rico i arreu del món com una victòria sobre l'imperialisme. Fins a la seua mort als 90 anys, en agost del 2009, “Doña Lolita”, com era coneguda i estimada al seu país, sempre va militar i participar en tota mena de lluites per l'emancipació de les opressions com a dona i com a patriota en el sentit més just i honorable del mot.

Al llarg de la meua vida he conegut moltes dones, més o manco “populars” o anònimes, que amb les seues trajectòries han marcat fites i exemples a seguir des de la meua àvia materna, analfabeta i viuda als 36 anys, i amb 4 fills; el tirar sempre endavant de la meua mare —l'esperit crític de la casa en contraposició al meu pare i la seua utopia llibertària, ben important també, compte— i sobretot, allò de compartir 55 anys de vida, estima —allò de l'amor carinyo i l'amor passió— treball, gojos i angoixes amb la meua dona i companya, Isa, en el nostre personal i intransferible viatge cap Ítaca, ara caic, ara m'alce... però “a tu lado” —por Los Secretos. Això sempre.

Vull dir que no cal mirar molt més enllà dels nostres entorns més propers per adonar-nos de qui són les dones, del seu coratge, del seu sentit de la vida, capaç d'albirar i d'anar molt més lluny del que els homes veiem, primaris en extrem com som, molts de nosaltres.

Des de ben menut he estat un observador de la vida al meu entorn, això m'ha instruït molt en la meua formació autodidacta, i és en relació a açò que el meu contacte amb els pardalets em fascinava —això m'ho va induir el meu pare—, i n'hi ha una cosa bàsica per a distingir els mascles de les femelles a cop d'ull i d'oïda, en general els mascles tenen més colorit al plomatge, al bec: les caderneres, els passerells, els gafarrons, piuletes, merles, verderols, perdius... I canten, refilen...
Les femelles mamprenen a fer els nius quan senten que els hi ve allò de pondre, coven incansablement i empapussen fins l'extenuació els niats... Alguns mascles també col·laboren —tot s’ha de dir— però no amb la intensitat, potser, de les femelles... D'altres continuen amb els seus cants i refilades, com si res. Les femelles són la vida, els mascles passaven per allí.

D'ací que el meu pare m'ensenyà que s’havien de soltar les femelles que agafàvem a l'enfilat, a les gàbies paradores, a les llosetes, al visc —açò era més penós perquè s’havien de netejar— i sols matàvem els mascles per menjar-nos-els, per pura necessitat. Els pardalets, durant els anys de la fam que vam viure a la postguerra, eren una font d'alimentació ben important a la nostra casa... També ens guardàvem algun mascle jove perquè cantara... però el que no cantava, passat un temps, anava a la paella.

Ara que m'he fet major, he perdut pel, colorit... i ja no cante ni en la dutxa, de tant en tant xiule, m'agrada... i sobretot, he entés les marmolades de la meua Isa, al llarg de la vida en comú, quan de segur, no he estat a l'altura d'allò que feia falta i ho havia de fer ella perquè jo em dispersava en altres històries i utopies, per la qual cosa, aprofite “la setmana de la dona” per demanar perdó per tot un seguit de mancances que més o manco he comés, com a “masclet”, i reconèixer que, sense les dones, els “masclets” tindríem una volada ben curta.

Salut, i tres vítols per les dones.

Comentaris

s s
2.
Personajes opinando de las llamadas femiprogres, haciendo incluso chistes, están en su derecho a hacer chistes, pero, todos los años, hay un goteo de mujeres, mayoritariamente mujeres, que ya no están, están muertas, asesinadas por el machismo. Así de claro y de duro. Y el machismo existe, tanto en hombres, como en mujeres. Una persona, yo la primera, actúa a menudo sin ser consciente de porqué actúa de una determinada manera, porque no se ve asimisma en un espejo, como desde fuera. Y, en general, se actúa, con pulsiones, en lo más profundo de la mente, por inercia, de manera automática.
Un ejemplo, no se reacciona de la misma manera, cuando teniendo un hijo, una hija, de 16 años, 17, 18 años, salen por la noche, de fiesta. Aunque de palabra, se quiera ser imparcial, igualitario, ante un hijo, una hija, en lo más profundo de las emociones, de la mente, se tiene mucha más inquietud si es una hija la que sale por la noche de fiesta. Es irracional, emocional, pero, es lo que se siente. Una cosa es lo que se dice por la boca, de palabra, y otra, la que se expresa de manera no verbal. O, incluso, lo que se sueña.
  • 0
  • 0
s
1.
No tengo interés en lo del idioma no sexista, me parece perder el tiempo. Es cierto que se pueden escribir expresiones más generales, como "Escuela de artesanía", "colegio de abogacía", "colegio de Ingeniería", no hay porqué utilizar en esas ocasiones el masculino genérico. O se puede decir, alumnado, profesorado. Pero, los documentos oficiales, hay que utilizar el sentido común, a mi juicio, si se trata de un director o una directora, se comprende por el nombre, no hace falta escribir Director/Directora.
Hay algo que es muy triste, a nadie le obligan a tener pareja, a tener novio, o novia, a casarse. El número de mujeres asesinadas por sus parejas, es aterrador, en España, y en otros países. Las cifras son brutales allá donde se mire, Rusia, la India, Estados Unidos, Alemania, Arabia. No son mujeres que hayan muerto a causa de un accidente, o por enfermedad, tampoco se han suicidado. Las han matado, asesinado de forma brutal, es algo irracional, absurdo. Y no para el asesinato de mujeres todos los años. El machismo es irracional, no tiene ninguna lógica, es algo que está en el subconsciente de las personas, a mi juicio.
Es muy complicado cambiar o modificar el machismo, porque es algo emocional, no tiene lógica. Se actúa por sentimientos, por inercia, en mi opinión.
Es increibe que todavía haya gente que insista en lo de las denuncias falsas, se debe pensar que es muy divertido meterse en un juicio, y poner una denuncia. Insiste una y otra vez, la mayor parte de las personas asesinadas por violencia de género son mujeres.
De hecho, los hombres pueden presentar denuncias por malos tratos perfectamente en los juzgados, y los atienden igual.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat