No passa cada dia, això d’estrenar una època nova, com la que supose que estrenem avui. I ho supose per les eleccions d’ahir, no perquè avui comence la meua col·laboració amb La Veu del País Valencià, que m’agradaria que fóra fructífera i divertida, tant per a mi com per a les persones que, ara mateix, em dediqueu uns minuts de les vostres vides. Només per això, ja cal ser agraït i, si és possible, sincer amb els lectors. Potser m’he contagiat de l’optimisme general, però crec que és un bon moment per començar projectes nous i, a pesar que cada dia tenim menys motius per confiar en la força de la paraula escrita, la meua fe en les bones persones i en la teoria darwiniana de l’evolució m’obliga a creure que tota pedra fa paret.
La meua intenció –que naturalment havia de comptar amb el vistiplau dels promotors de la publicació, als quals he d’agrair la confiança– no és glossar l’actualitat, directament; perquè no em considere capacitat i perquè, en els nostres dies, els mitjans de comunicació digitals són tan ràpids que les notícies es cremen com la pólvora i l’actualitat és més efímera que mai.
Paradoxalment, els escrits que pengem a Internet s’hi queden per sempre, diuen els que ho entenen, i per tant, el fet que siguen o no “actuals”, deixa de ser important. Que pregunten, per exemple, a alguns dels candidats que s’han presentat a les últimes eleccions i que han vist fotografies, documents, articles o déu sap què, que no els hauria agradat veure i que, potser, ja havien oblidat…
Els meus escrits seran, per tant, una miqueta anacrònics, en el sentit més literal de la paraula: fora del temps. Perquè ja s’encarregarà el temps de posar-nos a tots al lloc que ens corresponga i perquè el temps, que és l’únic enemic que mai no podrem derrotar, ens hauria d’ensenyar a no repetir els erros.
Com ara l’error d’oblidar que, exactament tal dia com avui de l’any 1938, el port d’Alacant va ser bombardejat per l’aviació franquista, en un dels crims de guerra més vils de la història.
Ara mateix, mentre escric aquestes paraules no sé quin ha estat el resultat de les eleccions d’ahir, per això no sé, tampoc, si els habitants d’Alacant, posem per cas, s’han tornat a bombardejar ells mateixos amb els seus vots o si han tingut la memòria suficient per recordar els bombardejos anteriors. No sols els antics, com els de l’any 38, sinó també els contemporanis, com el d’aquell criminal que va deixar caure un tros de paret sobre el cap de Miquel Grau, l’any 1977, o com les bombes fètides que Sonia Castedo i els seus amics han fet explotar últimament en la cara de totes les persones honrades.
De qualsevol manera, tant si avui ha començat una època nova com si no, haurem de continuar passant els dies per a empentar els anys i, per animar-nos, potser convé recordar que, des de fa uns quants anys, moltes ciutats del món commemoren ara mateix el dia de l’orgull friki. De manera que si fins i tot els frikis poden sentir-se orgullosos de ser-ho, almenys un dia cada any, per què els valencians no hauríem de sentir-nos moderadament orgullosos de ser valencians sempre, mane qui mane?
