Aquell acord una miqueta tímid va ser la llavor d’un fenomen quasi universal que, ara, ha passat de moda: la globalització. Russos i americans havien passat anys i panys espiant-se, maleint-se, amenaçant-nos i barallant-se com gat i gos. Però quan les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques els forçaren a posar-se d’acord, els uns i els altres van comprendre que destruir-se mútuament i, alhora, destruir el planeta, no era una solució. Per això es decantaren per la pau o, almenys, per reduir les amenaces i acurtar la distància que els separava.
I com els gestos són molt importants, perquè sempre tenen un significat i sempre són visibles, Gorbatxov i el president nord-americà George Bush triaren el mateix dia, el primer de juny de 1990, per a signar un altre tractat que els comprometia a destruir el trenta per cent dels seus arsenals nuclears i a no fabricar, mai, armes químiques…
Tenim dret a sospitar que tot va ser una farsa, que ni els uns ni els altres haurien despenjat mai el famós telèfon roig que va immortalitzar Kubrick. Però el pas del temps ha demostrat que el gest simbòlic d’acabar amb l’amenaça nuclear va encetar una nova època, sense teló d’acer, sense telèfon roig, sense mur de Berlín, que no sé si va acabar l’any 2007, quan els mateixos que potenciaren el desarmament, perquè els interessava, feren esclatar la bombolla financera. Això ja ens ho explicaran persones més doctes.
Però cau pel seu pes –i no cal ser una eminència per a veure-ho– que ni els russos ni els americans abjuraren de les seues conviccions per arribar a un acord; i també és innegable que ni els uns ni els altres van perdre la seua identitat en el transcurs del procés. Simplement signaren uns pactes que els beneficiaven.
A la gent normal, del carrer, la vida ens dóna poques oportunitats de convertir-nos en protagonistes dels canvis socials que, a poc a poc o de la nit al matí, capgiren el món; però la història ens ensenya que, a voltes, un detall, un gest, pot ser la llavor d’una època nova.
