En aquest ambient d’intrigues, punyalades, acusacions, línies roges, ressentiments, reunions secretes difoses per les xarxes socials, envits desesperats sense cartes en les mans i llibertat d’expressió per a poder opinar sense coneixement de causa –i, en alguns casos, sense coneixement a seques–, considere oportú evocar Borja Papa, la gran novel·la de Joan Francesc Mira, que també parla de lluites pel poder i d’altres febleses pròpies de la condició humana.
Crec que ve al cas tornar a recomanar la lectura d’aquest llibre magnífic, no sols per constatar que el poder corromp des que el món és món, sinó sobretot perquè tal dia com avui, el 8 de juny de 2004, J. F. Mira va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un reconeixement atorgat per Òmnium Cultural des de l’any 1969, que han rebut també els valencians Sanchis Guarner, Joan Fuster, Estellés, Enric Valor i Raimon, l’any passat.
Un premi com aquest, que valora l’obra de quasi tota una vida, hauria de ser un motiu d’orgull per a la persona que el rep i per al poble a qui va dirigida la seua obra. Però per a Sanchis Guarner, va ser l’avantsala de l’infart que li costà la vida; a Estellés li va costar la salut i el seu lloc de treball com a redactor en cap de Las Provincias; a Fuster li proporcionà la “pedrea” de dues bombes amb vocació assassina; a Valor el condemnà a l’ostracisme oficial i a Raimon també li ha donat algun disgust. En el cas de Joan Francesc Mira, el premi li va impedir entrar a formar part del Consell Valencià de Cultura, gràcies a la capacitat d’intrigar i de fer mal d’alguns polítics valencians que, en els altres aspectes de la vida pública, no arriben ni a la sola de la sabata dels Borja.
Si establírem un paral·lelisme, una miqueta absurd, entre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Cervantes, posem per cas, el primer detall que crida l’atenció és la dotació: 15.000 euros per al primer i 125.000 –aportats per tots els que paguem impostos a l’agència tributària espanyola– per al segon. Però també és curiós que el Cervantes abaste tots els estats del món on diuen que la llengua majoritària és el castellà, amb els diversos accents que l’enriqueixen, i que això siga un punt d’honor per als qui el reben i els qui l’atorguen, i que el nostre no puga eixir de casa sense causar odi, a pesar que també dignifica la diversitat de la llengua que compartim i que volem conservar viva.
Sóc conscient que, al País Valencià contemporani, hi ha problemes molt més grossos que cal resoldre i que, potser, preocupen més als ciutadans que no aquestes manies d’escriptors que voldríem ser normals i passem la vida lamentant-nos. Però si hem d’encetar una època nova, no podem anar perdent un llençol a cada bugada o ens quedarem amb el cul a l’aire: comencem ja a guardar pors, odis, dubtes, vergonyes, limitacions i ressentiments i cremem-ho tot, metafòricament, la Nit de Sant Joan. Sense oblidar i sense claudicar, per a no haver de lamentar-nos mai més.
