El dia 15 de juny de 1977 era dimecres, perquè aleshores es podia votar un dia de faena. El guanyador d’aquelles eleccions va ser Adolfo Suárez, a qui diuen que havia designat el rei perquè li inspirava confiança i a qui els ultraliberals han canonitzat perquè es veu que ell asoletes va acabar amb les recialles del franquisme i deixà la democràcia com una patena. Per aquell temps, els mitjans de comunicació ja havien començat a confondre, interessadament, els partits amb els seus líders. La UCD (Unión de Centro Democrático) ni era un partit ni era res, llevat d’una associació o confraria que només tenia un article en els estatuts: continuar manant –i mamant– al preu que fóra i assegurar-se que no hi hauria ruptura, sinó “transició”. La resta del programa, si és que en tenien algun, era mantenir-ho tot “atado y bien atado”, com els ho havia deixat el seu caudillo. I a fe que ho aconseguiren. Al País Valencià, per exemple, guanyaren la batalla de València perquè silenciaren amb amenaces i actes terroristes totes les veus discrepants i si no es reinstal·laren de seguida en el poder, sí que van saber ocupar llocs decisius en les administracions, les entitats financeres, els mitjans de comunicació i moltes de les companyies que s’afanyaren a privatitzar.
El senyor Attard, un Francesc de Paula Burguera una miqueta despistat, l’infaust Monsonís o Ximo Muñoz Peirats, eren alguns dels diputats valencians de la difunta UCD. Per l’esquerra, hi havia socialistes històrics com Garcia Miralles, el Sord, Albiñana o Jaume Castells; més a l’esquerra, teníem Emèrit Bono i Pilar Brabo, comunistes; el PSPV d’Alfons Cucó es va quedar fora de l’hemicicle, amb uns trenta mil vots, i els carlins valencians no arribaren als tres mil.
Per aquell temps, quan els valencians eixíem al carrer, ordíem pactes o ens queixàvem, hi havia, ja, dos eslògans que ens separaven clarament. Els uns deien: “¡Amnistia y libertad!” i els altres: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia!”.
Heu descobert les diferències?
