Vull suposar que en algun lloc del País Valencià i, potser, de fora, algú haurà commemorat l’efemèride i jo no me n’he assabentat. Bon senyal, perquè això voldria dir que ja no som quatre gats i que, amb l’allau d’informació que sepulta cada dia la nostra capacitat de discerniment, no és fàcil estar al corrent de tots els actes cívics, polítics o culturals que es fan al país. Però també és possible que la data haja passat del tot desapercebuda; per l’excés d’informació a què he fet referència o perquè els valencians, i tots els altres beneficiaris de l’obra de Fuster som uns desagraïts. La primera hipòtesi és inquietant, però la segona és sinistra.
Aquell dilluns de l’any olímpic, a Sueca, el cel estava ras com un ull de peix; però no totes les consciències devien estar igual de netes perquè, la vespra, hi havia hagut molt de moviment, sobretot en fer-se de nit, quan es va lliurar la batalla per veure qui tenia accés al difunt i qui no. Però, a pesar de totes les suspicàcies, de totes les intrigues i de totes les mentides, la sang no va arribar al riu i el trasllat del cos de Joan Fuster des de sa casa al cementeri de Sueca va transcórrer sense incidents.
La primera fila del seguici fúnebre, i la segona, van ser ocupades pels homes que les havien d’ocupar “segons la seua altura circumstancial” –en paraules de Miquel Alberola– i una de les anècdotes del dia va ser que no hi havia cap dona…
Encara que molts dels presents consideràvem que en sobraven alguns i en faltaven uns altres, Vicent Ventura ens va corregir a tots quan va acabar el seu breu discurs al cementeri amb les paraules: “Ací no sobra ningú”. Potser tenia raó.
A continuació, va sonar una muixeranga que ens va fer estremir i mentre el fèretre era depositat al nínxol, cobert amb una senyera estelada, algú va entonar, també, Els segadors, un himne massa llarg i amb una lletra massa complicada, com el que ens adjudicaren a nosaltres els socialistes presidits per Joan Lerma, un dels que no sobraven, perquè al món hi ha d’haver de tot.
Després, mentre els ciutadans normals tornàvem a les nostres cases i a les nostres ocupacions, els qui es consideraven més hereus de Fuster que ningú, perquè el difunt així ho havia especificat en el seu testament, es reuniren a vore què feien amb el llegat d’aquell home.
Les reunions posteriors no foren gaire operatives, perquè el llegat material de Joan Fuster –els llibres, les obres d’art, els papers inèdits…– fa només quatre dies que està, més o menys, a disposició del públic interessat. Però, encara que el llegat material, tangible, que Joan Fuster ens va deixar és considerable, ho és encara molt més el seu llegat intel·lectual o, si voleu, ideològic. I en això estem, poc dalt o baix, com l’any 1992: desorientats i buscant, cadascú, el lloc que li pertoca, segons la seua altura circumstancial.
