Per exemple, tal dia com avui de l’any 1707, el 29 de juny, va arribar a València el decret de Felip V que derogava els furs, unes lleis que tenien quasi cinc-cents anys de vigència.
Ara mateix, quan a penes hem superat la ressaca de les últimes eleccions, els líders dels partits polítics clàssics, nous, reciclats, de segona mà o transgènics, ja han començat la precampanya electoral de les pròximes i, a la marxa que portem, no ens deixaran respirar ni durant l’estiu. Per això estic convençut que, a partir d’ara, sentirem parlar molt de la constitució espanyola, de les virtuts pràcticament divines que atresora i dels enemics de la pàtria que volen reformar-la, que és tant com violar-la, segons alguns experts.
El primer rei borbó no tingué tants miraments i, amb un grapat de fulls firmats i segellats, es va passar per l’engonal una constitució venerable. De la nit al matí, els decrets de Nova Planta pretenien abolir institucions, càrrecs, sistemes electorals, mesures, monedes, costums i, sobretot, una llengua que molestava.
La fixació que els totalitaris tenen amb les llengües alienes ens hauria de fer pensar que deuen ser molt importants, no només “entranyables”, com va dir l’altre dia una ciutadana desorientada que no sap on està el seu lloc de treball i que creu que el valencià no serveix per a trobar faena. Ella, que no fa cara de saber llepar-se les ferides tan bé com nosaltres, deu creure que l’espanyol ens obrirà les portes d’Europa i això és perquè mai no ha passat dels Pirineus. Perquè jo, aldeà que a penes parla sis idiomes, mai no he sentit parlar espanyol, arreu d’Europa, a ningú que no siga espanyol.
Però contra les pretensions imperialistes, tant si provenen d’un rei, com d’un brigada de la guàrdia civil o d’una especuladora, no valen els arguments. Només els fets incontestables poden frenar les imposicions dels fanàtics: tres-cents vuit anys després dels decrets de Nova Planta, imposats per la força de les armes, de quaranta anys de dictadura franquista, i de quasi trenta anys de governs botiflers, imposats per un pacte diabòlic que a punt ha estat de costar-nos l’ànima, els valencians continuem parlant, escrivint, llegint i blasfemant en valencià.
De manera que no és difícil suposar que també sobreviurem als sortilegis d’una allunada que només ens pot atacar amb les armes de la llàstima o del fàstic perquè cada volta que obri la boca, ens entren ganes de plorar o de vomitar. De blasfemar, també, i ara mateix podria posar uns quants exemples; però com serien en valencià, els receptors del missatge no m’entendrien. Per això, amb el permís de Pep Gimeno, citaré uns versos en espanyol que ell va recollir anant pel món: “La naranca nase verde i el tiempo le da color, i al que nase quelipollas, no lo madura ni Dios”.
