Els revolucionaris francesos ja havien condemnat l’esclavitud molts anys abans, el 1789, quan instauraren els Drets de l’home i del ciutadà; però aquesta ignomínia, tan vella com les civilitzacions o com la barbàrie, no va ser eradicada oficialment, només en teoria i no a tot el món, fins l’any 1927: fa quatre dies.
La història és una espiral o una closca de caragol sobre la qual, a voltes, patina el sentit comú, que ens fa retrocedir a èpoques remotes. Penseu, si no, en la llei de “vagos y maleantes” que ha ressuscitat un PP en hores baixes i que ens torna als anys més foscos de la dictadura perquè, després de retallar el dret a l’educació, a l’atenció sanitària, a envellir amb dignitat i tants altres, ara ens retallen la llibertat d’expressió, una fita assolida gràcies als sacrificis de moltes generacions.
Però no em volia referir, tal dia com avui, a aquest retrocés que, afortunadament, durarà menys que un sobre damunt la taula de Bárcenas, sinó al calvari dels grecs que ahir votaren si volien ser esclaus o persones lliures.
Avui, 6 de juliol de 2015, muixanta mil anys després de la revolució dels esclaus guiada per Espàrtac, un poble sencer pot quedar reduït a la més ignominiosa de les condicions, una esclavitud de nova planta, ultraliberal, que els obligarà a treballar, si poden, per mantenir incòlumes els privilegis d’un grapat de gent obscenament rica, que sempre creu que té raó.
No cal ser un expert en macroeconomia, que és com la nigromància del segle xxi perquè exerceix el poder des de les tenebres i voldria que la mà d’obra fóra un mort vivent, per discernir les diferències entre un ésser humà lliure i un esclau.
Els esclaus no poden estudiar, ni emmalaltir, ni envellir, ni procrear, ni viure, sense el vistiplau de l’amo. Però tampoc poden comprar i, si no compren, les empreses no generen beneficis i la gent obscenament rica no reparteix dividends. De manera que, si no podem comprar allò que produïm, haurem de deixar de produir i això, precisament, volien evitar els conservadors americans quan es declararen contraris a l’esclavitud, no com els capitostos del BCE o del FMI, que creuen que poden matar la gallina dels ous d’or i continuar recollint-ne els beneficis.
Hi ha moltes maneres de rebel·lar-se contra l’esclavitud, però no totes donen els mateixos fruits, com podem veure cada dia. No sé jo si ve als cas o si estic guanyant-me uns anys de presó per incitar a la violència, però l’any 1831, per exemple, quan els parlamentaris britànics començaven a dubtar de les bondats del sistema esclavista i debatien, sense pressa, la qüestió, els esclaus de Jamaica, aleshores colònia britànica, es rebel·laren sense referèndums ni res, fugiren a les muntanyes i cremaren més de cent mil hectàrees de collites en saó. Els parlamentaris britànics votaren, pocs dies després, l’abolició de l’esclavitud arreu de l’imperi.
