La llegenda continua explicant que, quan la creu va tornar a Jerusalem, les autoritats organitzaren una processó solemne, presidida no per la creu sinó pel mateix emperador, que es va mudar amb la millor roba, les joies més cares i tots els altres ornaments reials perquè l’home volia quedar bé davant dels seus súbdits i mostrar als convidats que tenia diners més que suficients per a permetre’s certs luxes. El cas és que, quan la processó es va posar en marxa, l’emperador no va poder fer un pas. Ara podríem creure que anava massa carregat amb tota aquella parafernàlia imperial, però es veu que no era per això sinó perquè tots aquells luxes no s’avenien gens amb el martiri de Jesucrist en la creu. De manera que l’emperador es va llevar la corona del cap, la roba, les joies i fins i tot les sandàlies i, aleshores, va poder encapçalar la processó amb la humilitat necessària.
No seria preciós que, ara, quan els i les dirigents mundials es reuneixen en qualsevol lloc, quasi sempre en hotels de luxe i al voltant d’una taula molt ben parada, per a resoldre els problemes generats per ells mateixos, el menjar no els passara de la gola fins que no menjaren les mateixes coses que mengen els refugiats, les víctimes de les guerres o els xiquets que passen fam a tots els racons del món?
Més tard, aquella Vera Creu recuperada va ser fragmentada en trossets minúsculs, que es repartiren per les ciutats més importants de l’imperi, com ara Roma, Constantinoble o Jerusalem. L’excusa era evitar que els enemics de la fe la tornaren a robar però, en realitat, es tractava de repartir aquella relíquia meravellosa per tal que els beneficis que aportaven els pelegrins foren distribuïts entre tots els qui es consideraven dignes hereus i propietaris de la relíquia més valuosa de tots els temps.
Les relíquies foren una font d’ingressos molt important al llarg de l’Edat Mitjana i de molts segles posteriors, fins arribar als nostres dies, com saben molt bé els veïns de Fàtima, Lourdes o Santiago. Perquè, a més dels beneficis no tangibles, com els miracles, la protecció divina i les curacions, aquells fragments de creu o de cossos de sants i santes proporcionaven uns bons diners, dinamitzaven el comerç de la ciutat on es conservaven i omplien les bosses almoineres de l’església.
Com que tant Jesucrist com la Verge Maria pujaren al cel en cos i ànima, no hi ha relíquies dels seus cossos, encara que, a més de la Vera Creu, repartida en l’actualitat per mig món, també s’hi conserven als llocs més impensats, espines de la corona, els claus o el llenç on Jesús va ser amortallat. I de la Verge, hi ha cabells, túniques, camises, vels, sabates, ungles i ampolletes de llet… En una gruta que hi ha a l’església de la Nativitat, a Betlem, la Verge Maria va donar de mamar al seu infant diví i, des d’aleshores, en algun lloc d’aquell gruta, brolla una substància molt semblant a la llet materna que, durant segles, va ser distribuïda arreu del món en tots els recipients imaginables…
Al País Valencià, tenim el Sant Calze, que és l’únic reconegut per la jerarquia catòlica, encara que no el consideren el vertader; i també tenim un os del braç de sant Jordi, un fragment de la Vera Creu, el braç esquerre de sant Vicent màrtir, que la gent descreguda anomena ‘la moixama’, o una mà de sant Lluís Bertran… I, a Sueca, si no ens han enganyat, tenim uns trossets dels Benissants de la Pedra, que diuen que eren perses, com els qui furtaren, fa molts anys, la Vera Creu. Ah! I per als aficionats a les tradicions mil·lenàries, tenim també el cos incorrupte, dissecat, de Ratón.
