És a dir: com que ara vivim més anys, les malalties degeneratives associades a la vellesa, al fet que els nostres cossos es deterioren com qualsevol cosa viva, tenen més incidència en les societats com més alta és l’esperança de vida. Desgraciadament, arreu del món hi ha encara molts llocs on l’esperança de vida no arriba als 65 anys i molts d’altres on ni tan sols hi ha esperança de vida.
Fa uns quants anys, quan les persones grans del nostre àmbit cultural començaven a comportar-se de manera estranya i a fer coses que no semblaven assenyades, la gent deia que tenien demència senil. Si un ancià o una anciana es desorienta en un lloc que coneix, si perd coses que considera importants, si no recorda fets pròxims en el temps, podem estar quasi segurs que aquesta persona ha començat a mostrar els primers símptomes del mal d’Alzheimer, el neuròleg alemany que, amb diversos col·laboradors, va ser el primer a diagnosticar la malaltia. Aloysus Alzheimer, per cert, va morir jove, als 51 anys, per culpa d’una infecció renal que li provocà un infart. Com diria qualsevol suecà de més de 65 anys: és igual morir d’espasme que de garrotillo…
Com que la malaltia afecta persones que solen viure als seus domicilis, els familiars o els amics que conviuen amb els malalts també acaben afectats perquè és evident que els comportaments imprevisibles, les desaparicions, els oblits i les altres alteracions fisiològiques que provoca l’Alzheimer poden destrossar la vida de qualsevol. Per això hi ha moltes persones treballant per pal·liar els efectes d’aquesta plaga moderna que, a la llarga, és sempre fatal perquè la vida és eterna, però els éssers vius, no.
Hem de suposar que els neuròlegs i molts altres científics que treballen en aquest camp acabaran trobant una solució al mal d’Alzheimer però, mentrestant, només podem estimar les persones que el sofreixen, ajudar-les, guiar-les en aquesta davallada cap a la demència i acompanyar-les amb molta paciència i molt d’amor.
Però, si per ara no ens afecta el mal d’Alzeheimer, tal dia com avui també l’hauríem de recordar perquè el dia 21 de setembre de 1863, la reina Isabel II, amenaçada ja per les forces polítiques que havien de protagonitzar la Gloriosa uns anys després, va reconéixer la independència de la República Argentina, que s’havia declarat independent l’any 1816. Van passar, per tant, 47 anys, que es diu molt prompte, abans que la corona d’Espanya reconeguera una realitat tan palesa, perquè els argentins, com és natural, anaven fent la seua sense esperar el reconeixement d’una institució que havia envellit de mala manera i presentava disfuncions neuronals importants que, potser, han arribat als nostres dies.
No hi ha proves que demostren que el dia contra el mal d’Alzheimer es commemore un 21 de setembre en homenatge a la reina Isabel II i els seus ministres, que tardaren quasi mig segle a reconéixer un fet innegable; però la institució monàrquica i molts dels seus valedors presenten, en l’actualitat, símptomes que ens haurien de preocupar perquè també s’entossudeixen a negar fets que cauen pel seu pes…
Mentre reflexionem sobre assumptes de tanta envergadura, podem fer-nos un homenatge escoltant algun disc de Leonard Cohen, que va nàixer a Montreal, en les terres fredes del Quebec, fa just 81 anys: el 21 de setembre de 1934. Per molts anys, mestre, i que la demència senil el respecte mentre puga alegrar-nos la vida amb les seues cançons.
