Pocs anys abans, a Sueca, un home que s’havia casat feia només uns dies, presa d’un atac de fúria, es va abalançar d’una manera inusitadament violenta contra la seua esposa, mentre ella es despullava per posar-se al llit. La novençana va escapar de miracle i la por li va fer revelar, al seu pare i als veïns que l’havien acollida, el secret que ella i el seu marit guardaven des d’abans de Nadal, quan un gos rabiós el va mossegar, abans que ell poguera matar-lo a destralades: el pobre home tenia la ràbia.
La nit de l’atac, uns fadrins aconseguiren reduir el malalt quan es va calmar una miqueta, i el van lligar a una cadira amb unes cordes que no devien ser tan gruixudes com calia. Després, es van repartir el torns de vigilància, per no deixar-lo sol ni un segon, i enviaren avisos a l’apotecari, perquè l’havia de sagnar; el vicari, perquè li proporcionara els últims auxilis, i el justícia, per si calia matar-lo d’un tret. Però mentre els tres homes es preparaven per a una nit llarga, cadascun amb els estris propis del seu ofici, el rabiós va trencar les cordes que el subjectaven a la cadira i, presa del furor diabòlic que infon la ràbia, es va llençar contra els veïns que el vetllaven.
Per fortuna, el sogre del rabiós era un home fort i decidit, que reaccionà de pressa i el va deixar estamordit amb una garrotada al clatell, abans que poguera fer mal a ningú. De seguida va arribar l’apotecari, que va adormir el malalt amb una dosi generosa de narcòtic, i els veïns s’afanyaren a encadenar-lo al llit, amb les cadenes de la llar.
A l’alba, el vicari encara discutia amb l’apotecari, que volia sagnar el rabiós ara que estava endormiscat. També el justícia hauria volgut acabar com més prompte millor amb aquell drama, però el capellà se sentia obligat a protegir la vida d’aquell home, a pesar que no era gaire assidu als oficis religiosos. El capellà sabia que el rabiós moriria aviat i també considerava que, potser, era millor pegar-li un tret o sagnar-lo i deixar que morira dolçament, a poc a poc, que no veure’l morir rabiant, perquè ja havia vist algun altre cas de ràbia i sabia que patien com dimonis, que embogien i que morien de molt mala manera, amb convulsions violentes i al·lucinacions; per això, finalment, va cedir i deixà que l’apotecari sagnara el malalt, que va omplir tres safes grans de sang, abans de descansar eternament.
Aquella era l’única manera de tractar la ràbia, abans que Pasteur descobrira l’origen del mal i la manera d’evitar-lo: inoculant una quantitat inofensiva del virus al malalt, de manera que el seu mateix organisme generara els anticossos necessaris per combatre la infecció vírica.
Avui, a pesar que escric abans de saber el resultat de les eleccions catalanes, em fa la impressió que una bona dosi de vacunes democràtiques repartides arreu de la península ibèrica haurien evitat més d’un atac de ràbia. Em sembla escoltar, en la llunyania, els udols de molts homes-llop (i dones-lloba) i em ve al cap la idea que, potser, per culpa de l’eclipsi de lluna, hi ha hagut, al llarg de la nit, més d’un atac de licantropia. Probablement, les persones encarregades de netejar les redaccions d’alguns mitjans de comunicació, es deuen haver trobat pèls i algunes altres restes orgàniques als despatxos, els serveis i les sales de reunió, perquè la lluna plena, com la plena capacitat dels pobles per a decidir el seu destí, té efectes sorprenents sobre els organismes humans que no s’han vacunat mai contra la ràbia del totalitarisme.
