Per si les desgràcies que he resumit en foren poques, el dia 5 d’octubre d’aquell any nefast ens va deixar la dona de quasi noranta anys més jove del món: Matilde Salvador, que havia nascut a Castelló de la Plana l’any 1918 i, encara que va viure la major part de la seua vida a València, mai no va perdre l’accent castellonenc ni els lligams que la unien al seu poble.
Per si alguns joves ho ignoren, Castelló no ha estat sempre la pàtria dels Fabra, lladres o moniatos, o d’alguns artistes amb les facultats mentals desmillorades. Al llarg del segle passat Castelló de la Plana va ser, durant molts anys, la capital de la cultura valenciana, fins i tot per a personatges tan poc sospitosos com Azorín. La Societat Castellonenca de Cultura, la signatura de les Normes del 32 o la Fundació Huguet són només algunes mostres de l’efervescència cultural de la ciutat, fins i tot sota el jou del franquisme.
En aquell ambient va créixer i es va formar Matilde Salvador, compositora infatigable, amb un catàleg d’obres, sobretot corals, que ompliria unes quantes pàgines, i ciutadana exemplar, compromesa amb el seu país, que sempre va estar present allà on considerava que calia donar testimoni de compromís cívic.
L’obra de Matilde Salvador abasta cançons basades en poemes de Gabriela Mistral, Alfonsina Storni, Espriu, Bernat Artola, el poeta de l’Alguer, Rafael Caria o Joan Fuster, entre molts altres. Als anys quarantes, va poder escriure i representar una òpera per a titelles La filla del Rei Barbut, basada en les aventures de Tombatossals, el personatge de Josep Pascual Tirado, i l’any 1974 va estrenar, al Liceu de Barcelona, l’òpera Vinatea, amb textos de Xavier Casp. És, per tant, l’única dona que ha estrenat una obra al famós teatre de les Rambles.
Contra els nostres costums més inveterats, els valencians hem sabut agrair l’aportació de Matilde Salvador a la nostra cultura: li hem atorgat distincions i medalles i li hem dedicat carrers o centres d’ensenyament. Però, a pesar de totes aquestes distincions, que ella sempre va acceptar amb goig i satisfacció, Matilde Salvador mai no es va considerar una persona excepcional, sinó un peó, en les seues pròpies paraules, en la llarga partida contra el menyspreu i l’oblit del País Valencià: just al contrari que molta gent que no li arriba ni a la sola de la sabata però té l’ego inflamat i es creu imprescindible.
Vaig tindre la sort de tractar-la, de passejar amb ella, del bracet, pels carrers de València i de compartir taula més d’una vegada, amb amics comuns, al Consell de Cultura de la UGT del PV. Mai no va aixecar la veu, ni la vaig veure enfadada, però sí indignada contra tanta misèria cultural i ètica com ens envolta. Parlava, sempre amb el seu dolç accent castellonenc, sense pèls en la llengua, com aquella vegada, fa ja massa anys, que quan el bisbe de Castelló i l’aleshores president Zaplana anaren a saludar-la, ella els va dir: “Només parleu en valencià en campanya electoral”. I es va quedar tan tranquil·la, mentre els altres dos ni tan sols intentaven excusar-se’n.
Ara és l’hora de recuperar l’obra i la memòria de tantes i tantes persones, homes i dones, que com Matilde Salvador, han de ser un exemple per a les generacions futures de valencians, perquè ells i elles també formen part de la regeneració necessària, de la recuperació imprescindible en tots els àmbits, si volem superar les conseqüències d’aquell “derecho de conquista” que arrosseguem des de fa més de tres segles.
