Durant molts anys, abans i després de l’època foral, encara que els decrets de Nova Planta intentaren canviar els costums arrelats entre els valencians, hi havia als nostres centres d’ensenyament tres categories d’estudiants: els d’espasa, que eren de bones famílies i podien portar espasa, per defensar-se o per atacar; els de comuna, que solien viure en comunitats de vuit o deu, quasi sempre en cases de vídues o de dones d’edat, que s’ocupaven de fer-los el menjar i de cobrar-los cada dia; i els de sopa, que eren tan pobres que, per menjar de calent, havien d’acudir als convents per a rebre, per caritat, un plat de sopa.
Durant el curs, per guanyar algun cèntim i poder comprar llibres o roba, o pagar les classes i la despesa, si vivien en comunitat, els estudiants es dedicaven a oficis tan temporals com els que exerceixen ara els joves que no han tingut la sort de trobar un treball aproximadament digne. Feien de pallassos en les festes, els casaments i les celebracions, recitant textos en un llatí que només ells entenien, però que feia gràcia a la concurrència. També solien formar grups musicals amb la mateixa intenció, encara que alguns estudiosos hi veuen en aquests grups l’origen de la tuna… Els qui no sabien tocar cap instrument ni tenien gràcia per a recitar monòlegs, feien de barbers o de sabaters, fins que arribava l’estiu i tornaven a les seues cases, on menjaven un parell de vegades cada dia.
Tal dia com avui, que era el primer del curs, hi havia també les cèlebres bromes als estudiants nous, com la que encara celebren a Granada i en algunes universitats privades. Però les bromes eren una miqueta més bèsties. Hi ha nombroses cròniques d’avalots protagonitzats per estudiants i algunes queixes, per exemple, de les castanyeres, que eren unes de les víctimes preferides dels veterans.
Els valencians hem estat a punt de tornar a aquelles èpoques, que devia ser l’objectiu final dels ultraliberals i els seus aliats. No em costa gens imaginar-me el cardenal Cañizares repartint sopa a la porta d’uns barracons, el dia de sant Lluc o qualsevol altre, custodiat pels estudiants d’espasa, uniformats i separats en dues files: les xiquetes a la dreta i els xiquets a l’esquerre…
El curs que va començar fa quatre dies ha de ser el primer d’un canvi imprescindible per a l’escola pública valenciana, que va ser un model d’innovació, de compromís social i de preparació professional, no fa tants anys. Des de la formació dels ensenyants a la revisió i adequació dels programes, l’ensenyament públic valencià ha de respondre a les necessitats de la societat actual, ha de saber integrar els nouvinguts, s’ha de vincular més i millor amb l’entorn social i, sobretot, ha de combatre les rèmores que hi han deixat no sé quants anys de desídia administrativa.
Si ens hem de fiar dels mitjans de comunicació, no de les enquestes, l’educació pública és un problema que està d’actualitat, i això és esperançador. El conseller Marzà i el seu equip s’han començat a treballar: han començat a escoltar els afectats i a fer públiques les seues intencions, una actitud que els professionals de l’ensenyament a penes recordaven. Fins i tot Escola Valenciana ha anunciat que, per primera volta en molts anys, hi haurà dues candidatures a la presidència. Supose que això és bo, perquè vol dir que al moviment hi ha pluralitat; però no m’agradaria gens que el procés acabara en dues escoles, com ha passat massa sovint amb algunes entitats valencianes.
Vivim un temps que ens exigeix, sobretot, generositat i, per tant, renúncies que no resulten insultants per a la nostra dignitat. Perquè només la unió aconseguirà que superem les barreres que ens han impedit avançar durant tants anys i no em faria gens de gràcia que, per culpa de les ambicions personals, els meus néts anaren a demanar un plat de sopa a la porta d’una escola privada.
