Per si algú creia que l’hora no li arribaria mai, els capellans de fa un parell o tres de segles encara clavaven a les portes de moltes esglésies un avís que advertia: “Mortals, alerta, que és cosa certa que vindrà un dia que hem de morir”.
Amb aquella premissa, les celebracions pels fidels difunts començaven la vespra, després de dinar, amb la visita de tota la família al fossar de la parròquia, perquè per aquell temps no hi havia cementeris municipals. Els fidels vius, sobretot els xiquets, dedicaven un record i unes oracions a les ànimes dels parents i, després, els capellans partien el pa. Era un pa gran, pastat amb els pessiguets de pasta que les dones del veïnat deixaven als forns, per bé d’ànimes. La venda o la rifa d’aquell pa sufragava les misses per als difunts pobres de solemnitat. Per això, el 2 de novembre era també el “dia de partir lo pa”.
Més tard, en fer-se de nit, el plany tètric de les campanes convidava les famílies a reunir-se al voltant de la llar, no fóra cas que es trobaren amb les animetes dels difunts que encara no havien pogut eixir del purgatori.
A més de torrar castanyes i moniatos dolços, hi havia el costum de contar rondalles de fantasmes, apareguts, esperits i ànimes en pena. La més coneguda és la de Marieta, que s’havia menjat el fetge d’un difunt, perquè sa mare, que era més pobra que les rates, l’havia convençuda que era fetge de bou… També és molt popular la dels queixalets, que va recollir Enric Valor i va recrear, amb molt d’encert, Josep Lozano. Però n’hi ha una, crec que poc coneguda, que em ve com un guant per a tancar la columna d’aquesta setmana.
Resulta que, la nit d’ànimes, el fantasma del rei Jaume es deixa caure per les ruïnes de l’antic castell del Puig i, des d’allà, cavalca pels territoris que un dia foren seus, amb la missió de comprovar que els sarraïns no han tornat i que el regne que va fundar és encara cristià. Segons la tradició, si algun any, el rei Jaume veu més moros dels que convindria, en la costa o en l’interior, convocarà un exèrcit espectral amb tots els cavallers que participaren en la conquesta i en la consolidació del seu regne cristià, molts dels quals donaren la vida per la pàtria, i tots units tornaran a expulsar els infidels de les nostres terres.
Com que les tradicions i les llegendes es poden interpretar de moltes maneres, a mi m’agrada pensar que es tracta d’una metàfora política: si, alguna volta, els valencians tornem a deixar la nostra terra en mans de mala gent, el rei Jaume vindrà, muntat en un cavall blanc i al front d’un exèrcit de cavallers espectrals, ens recordarà que no tenim vergonya i ens fotrà una mà d’hòsties. Però també crec que si el cardenal Cañizares coneguera una miqueta la nostra història i la nostra cultura, dormiria més tranquil.
