També nosaltres, els valencians, podem celebrar hui un naixement relacionat amb la llengua perquè el dia 30 de novembre de 1928 va vindre al món, a Castelló de la Plana, el savi Germà Colón, un dels lingüistes vius més importants d’Europa, i no exagere un pèl.
Catedràtic emèrit a Basilea durant molts anys, Germà Colón és doctor honoris causa per cinc o sis universitats i ha rebut nombrosos premis i distincions, com ara al Creu de Sant Jordi però també la Cruz de Alfonso X el Sabio. En l’actualitat, la fundació que porta el seu nom, amb seu a la Universitat Jaume I de Castelló, facilita l’accés dels estudiosos al seu considerable fons bibliogràfic, constituït per més de vint mil exemplars. Un patrimoni, ara de tots els valencians, que ens ha eixit molt més barat que l’aeroport del mateix poble i que, per ara, resulta molt més útil.
Germà Colón ha deixat escrit que l’obra de Ramon Llull i la de Pompeu Fabra són dos monuments de la llengua que enriqueixen el patrimoni cultural de la humanitat. Si no fóra perquè podrien acusar-me de ‘nacionalista’, jo diria que al mateix nivell que l’obra de Shakespeare, per als anglòfons, o la Cervantes, per als castellanoparlants… I resulta que, per les coses de la vida, Pompeu Fabra va acabar el seu diccionari, que és un monument, el dia 30 de novembre de 1932.
El mateix any que Fabra va acabar aquell diccionari que era el resultat de molts anys d’esforços per organitzar una llengua amenaçada, un grapat d’intel·lectuals valencians, reunits a Castelló de la Plana, van considerar que la gramàtica fabriana era la que millor s’ajustava a les necessitats del valencià en aquells moments i signaren l’acord que es coneix amb el nom de Normes del 32.
La proposta gramatical i lèxica de Pompeu Fabra va rebre, en el seu moment, adhesions fervoroses, perquè era científica, seriosa i positiva, perquè no improvisava res i, sobretot, perquè no deixava ni un badall a la ignorància. Però també va generar un debat interessant amb els usuaris de la llengua que no compartien les opinions del mestre. Gràcies a aquelles discrepàncies, comptem ara amb les Converses filològiques, una col·lecció de textos breus i divulgatius que Fabra va escriure per a deixar ben clars els seus criteris i que hauria de ser una lectura obligatòria per a qualsevol que vulga opinar sobre qüestions normatives amb coneixement de causa.
Segons Josep Pla, Pompeu Fabra era un home que fumava amb pipa, sempre vestit de gris, llevat dels dies de festa, que es vestia de blau; de caràcter amable, pausat, silenciós i caut: un savi que ens va donar la millor eina possible per construir una obra literària digna i perdurable.
Els grans escriptors de la història universal de la literatura, com el mateix Pla, Swift, Dickens o Wilde, mai no haurien pogut deixar-nos les grans obres que podem llegir ara sense la saviesa tenaç, amable, silenciosa i cauta de savis com Pompeu Fabra o Germà Colón, capaços de millorar la nostra capacitat de comunicació, d’aconsellar-nos com hem d’escriure i com hem de parlar per a expressar dignament la nostra visió del món. Gràcies a ells podem manifestar els nostres sentiments, les nostres intencions i els nostres somnis amb la bellesa i la correcció d’una llengua coherent, adaptable a la realitat canviant, rica en matisos i respectuosa amb la identitat dels diferents parlars que l’enriqueixen. I, només per això, ja els hauríem d’estar eternament agraïts.
