De qualsevol manera, la provocació japonesa va acabar malament al cap d’uns anys, encara que les víctimes col·laterals de la massacre atòmica no s’han queixat mai i reben, cada any, un homenatge molt sentit, patrocinat pels mateixos governs que sufragaren les bombes i que consentiren el bombardeig. No era res personal: només eren negocis.
Aquell mateix dia, però una miqueta més tard, en algun despatx de l’infern, Hitler posava damunt la taula el decret Nit i Boira que, en poques paraules, proposava o, més ben dit, ordenava l’eliminació física dels opositors i dels caps de la resistència. L’excusa era que aquella mala gent posava en perill la seguretat d’Alemanya. No la seguretat dels oficials nazis o d’ell mateix, no: la seguretat d’Alemanya…
Encara que l’argument no ens hauria de sorprendre, no deixa de ser curiós; perquè cau pel seu pes que qui posava en perill la seguretat d’Alemanya, i de mig món, eren ells. I no obstant la incongruència de la proposta, la idea de confondre la seguretat i els interessos de la classe dominant amb la seguretat i els interessos de les classes dominades, continua vigent entre els mandataris europeus, com hem vist aquestes setmanes.
Però, com si el món es negara a ser com una escaleta de gallines, quan els nord-americans encara estaven avaluant la dimensió de la catàstrofe i la tinta amb què Hitler havia firmat el decret encara no s’havia eixugat, el senyor Robert Woodward, americà també, com els vaixells enfonsats pels japonesos, es posà a treballar pel bé dels seus compatriotes i de la humanitat.
Woodward sabia que, a partir d’aquell dia, els soldats americans s’havien d’enfrontar a l’enemic i a les malalties endèmiques del Pacífic, de manera que es va posar a estudiar la quinina amb la intenció de sintetitzar-la, és a dir, de produir-la al laboratori, sense haver de recórrer a l’elaboració a partir de l’escorça del quino, una arbre que ja coneixien els quítxues, que l’utilitzaven per a combatre els efectes de la malària i d’algunes altres afeccions.
Rober Woodward va rebre el premi Nobel de Química l’any 1965, no sols perquè, en efecte, va ser capaç de sintetitzar la quinina. També va descobrir i va ser capaç de reproduir al laboratori, l’estructura del colesterol, l’estricnina o la terramicina, entre altres productes orgànics. Però cap dels seus descobriments va arribar mai al mercat perquè, com va passar amb la quinina, les companyies farmacèutiques sempre han considerat que aquells productes s’haurien de vendre massa cars i, per tant, no deixarien beneficis.
No ho sabrem mai de ciència certa, però tenim dret a imaginar que, amb una bona provisió de quinina, l’exèrcit americà del Pacífic hauria evitat moltes baixes i, potser, hauria guanyat la guerra sense haver de bombardejar Hiroshima i Nagasaki… Les empreses farmacèutiques haurien perdut diners i les fàbriques d’armament també, però el món no hauria conegut l’horror de la bomba atòmica, tots aquells milers de persones no haurien mort i, posats a deixar-nos véncer per la imaginació, potser els dirigents de les grans potències haurien aprés a no confondre la seua seguretat amb la nostra ni els seus negocis amb els nostres interessos.
