Diari La Veu del País Valencià
Qui dia passa, any empeny – 14 de desembre
Tal dia com avui hauria fet 70 anys Joan Baptista Mengual, que va nàixer el dia 14 de desembre de 1945 en Sanet i els Negrals, a la Marina Alta, encara que va viure la infantesa al poble del costat, Benimeli, com recorda una placa que li va dedicar l’ajuntament, l’any 2006.

J. B. Mengual va ser un psiquiatre seriós i eficient, amb un expedient acadèmic brillant i una metodologia eficaç que, potser, no s’ajustava del tot a l’ortodòxia de la professió, com la seua manera d’escriure no s’ajustava a la dels escriptors valencians contemporanis. Ho demostra el cas del xiquet que volia uns calçotets rojos.

El xiquet es pixava en el llit, patia d’enuresi nocturna infantil, com en diuen els metges, un problema freqüent que pot tindre causes molt diverses i que, sovint, els xiquets superen de sobte, de la nit al matí. Supose que, per a un psiquiatre, el problema principal és torbar les causes d’aquest comportament, però J. B. Mengual no les va buscar, en aquest cas, sinó que se les va inventar. Li preguntà al xiquet què li passava, ell i sa mare li digueren que no ho sabien, el metge demanà quedar-se sol amb el pacient, li va preguntar si el problema era que volia uns calçotets rojos i el xiquet, per estalviar-se complicacions, li va dir que sí. Des del moment en què el xiquet es posà els calçotets rojos, no tornà a patir episodis d’enuresi nocturna, encara que no sabrem mai si ha recaigut esporàdicament…

Aquesta història, la conec perquè el psiquiatre Mengual va visitar sovint Sueca al llarg de l’estiu de 1976, mentre escrivia el seu best-seller Ramona Rosbif , la novel·la, esperpèntica o genial, que va guanyar el premi Andròmina d’aquell any i va ser publicada amb el pseudònim amb què J. B. Mengual va firmar tots els seus llibres de ficció: Isa Tròlec, la dona que va nàixer a Pamis l’any de la nana i es va exiliar al Marroc perquè no volia que Maria Cristina la governara, segons ella mateixa conta en l’autobiografia més breu que s’ha escrit mai.

Aquell estiu d’esperances, bombes a les llibreries, feixistes nostàlgics i violents, incertesa, amenaces que sovint esdevenien accions terroristes i manifestacions multitudinàries, era fàcil veure el Mehari de color taronja de J. B. Mengual aparcat dalt la vorera d’uns dels carrers més estrets de Sueca, el carrer de la Figuera, on vivia i viu encara –espere que per molts anys– Josep Lluís Fos.

Al llarg de la setmana, supose que quan podia, Mengual escrivia, a mà, algunes pàgines d’aquella obra delirant, mig avantguardista, mig destarifada, que va assolir nou edicions i va passar dels trenta mil exemplars venuts, una fita que s’assolia per primera vegada en la història de la literatura valenciana contemporània. Però com el psiquiatre no dominava del tot l’ortografia i la sintaxi de la llengua de Ramona Rosbif, venia a Sueca tres o quatres vegades cada setmana i J. Lluís Fos, carregat de paciència i de bona voluntat, l’ajudava a corregir errors i, fins i tot, a mecanografiar el manuscrit. Després d’haver guanyat el premi, Isa Tròlec també vingué sovint a Sueca, perquè el seu llibre va ser imprés a la impremta Palàcios que, per aquell temps, estava al carrer Ángel del Alcázar, ara Camí Vell de Cullera.

Al carrer de la Figuera de Sueca també va viure alguns anys don Josep Bernat i Baldoví, un altre escriptor que conegué l’èxit, el reconeixement popular i l’estima dels lectors, i que va morir massa jove, uns quants anys abans que la normativa fabriana posara una miqueta d’ordre en aquella llengua que, tant Bernat i Baldoví com Isa Tròlec saberen fer arribar a la gent del poble.

J. B. Mengual, Isa Tròlec, ens va deixar massa aviat, la primavera de l’any 1992, un any olímpic i luctuós, perquè aquell estiu també ens va deixar Joan Fuster, quan només tenia 46 anys i encara no havia pogut demostrar fins on ens podia portar aquella manera tan peculiar d’entendre la literatura.

En els nostres dies, quan la literatura valenciana ja no es pixa en el llit, encara que ha tingut algunes recaigudes, és bo recordar tots aquells homes –i dones, per descomptat– que deixaren la vida en els papers i, ja que ens hem posat, també gose de recomanar, en aquesta època de l’any en què la gent té costum de fer regals, que regaleu algun llibre escrit en la llengua que parlava Ramona Rosbif perquè, com va deixar escrit Isa Tròlec, “els papers no fan companyia quan ningú no vol llegir-los”.

Comparteix

Icona de pantalla completa