El solstici d’hivern, a l’hemisferi nord, coincideix des de fa molts anys amb el dia de sant Tomàs, una data que, fins a no fa gaire temps, marcava un punt d’inflexió en la vida dels nostres pobles, perquè era costum que els procuradors o arrendataris que treballaven les terres dels senyorets pagaren avui una part dels tributs, a més d’obsequiar-los amb alguns regals en espècie, com ara capons, gallines o pollastres, vi dolç, panses, mel o un bon pernil. De fet, a Andorra, que conserva alguns dels vells costums del món agrari, tal dia com avui es reuneix al Consell General de les Valls que paga un tribut molt generós al bisbe d’Urgell… També solien fer-se presents als metges, els veterinaris, l’apotecari i, sobretot, els i les mestres, que aprofitaven aquesta època de l’any per a menjar carn i llepolies que els resultaven inassolibles la resta de l’any.
Sant Tomàs, entre nosaltres, té fama d’incrèdul. És aquell deixeble de Jesucrist que quan els altres apòstols li van dir que el mestre havia ressuscitat, assegurà que només s’ho creuria si li podia tocar les ferides. Per això, quan Jesucrist va tornar a reunir-se amb els apòstols, abans de pujar al cel, li va deixar tocar la ferida que tenia al costat i sant Tomàs va reconéixer que aquell home era el seu senyor i el seu déu.
També els valencians tenim un sant Tomàs, el de Villanueva, que va ser arquebisbe de la diòcesi valenciana al segle xvi i va deixar escrit que l’almoina “no només és donar, sinó acabar amb les necessitats i alliberar els pobres”. I, entre altres coses, va obrir una escola per atendre els joves moriscos acabats de batejar, com si fóra una ONG contemporània.
Potser algú recorde, d’altra banda, que tal dia com avui de l’any 2012 s’havia d’acabar el món, segons els antics textos profètics dels maies, encara que hi havia experts que asseguraven que no es tractava de la fi del món, sinó de l’inici d’una nova època que implicava un gran creixement espiritual de la humanitat, a partir d’una “gran investidura”. Com que el món continua girant, hem de suposar que tenien raó els que auguraven un canvi, no un apocalipsi.
Amb una miqueta de sort, aquest canvi que culminarà amb una gran investidura pot haver començat avui, el dia de sant Tomàs o del solstici d’hivern de l’any 2015, segons com votaren ahir les persones que eixiren de casa amb la intenció de dipositar a les urnes la seua voluntat per als pròxims quatre anys. A mi, i perdonen vostés la impertinència, la vida em va canviar moltíssim tal dia com avui de l’any nefast de la pantanada de Tous, quan va nàixer la meua filla, que és sang de la meua sang i em va ensenyar a ser pare, una condició nova que, com saben molt bé totes les persones que tenen fills, ens obliga a veure la vida d’una altra forma.
Per tot això que he dit, i perquè escric aquestes paraules mentre reflexionem abans d’anar a votar, si jo tinguera fe, demanaria a sant Tomàs, l’incrèdul, que s’acomplesca per fi la profecia maia i que el món, o almenys la part del món que ens afecta, on hem de viure, treballar, tindre fills i somiar, haja canviat gràcies als vots d’ahir i que avui, el dia més curt de l’any, siga recordat per a sempre com el dia que els valencians tornàrem a ser un poble amb esperança, amb orgull i, sobretot, amb futur per a tots els fills i filles de les persones que no volem caritat sinó justícia, que paguem religiosament els nostres tributs i que no ens creiem les coses si no les toquem.
