Amb l’excusa d’aquella matança antiga, els pobles de mig món decidiren commemorar aquesta data concedint-se un dia de llibertat absoluta i fent bromes. Al principi, eren bromes una miqueta bèsties, que corrien a càrrec dels fadrins del poble… Perquè els més joves se’n puguen fer una idea, era com transferir l’autoritat absoluta, durant 24 hores, als alumnes d’una classe de tercer d’ESO.
Després, la cosa va anar calmant-se i les bromes esdevingueren més lleugeres. Hi havia qui clavava monedes a terra, per burlar-se dels qui intentaven recollir-les. Alguns ferrers sense escrúpols, deixaven una ferradura roent a l’abast dels vianants i quan algú se la volia emportar, perquè les ferradures donaven bona sort, comprenia que aquella superstició no tenia cap fonament i corria a refrescar-se la mà en carn viva. Els aprenents, en general, eren les víctimes preferides dels bromistes i les persones que ara en diríem discapacitats intel·lectuals o malalts mentals, es convertien sovint en el centre de la festa i dels escarnis.
D’aquells costums que no consideraven la innocència com una virtut sinó com un defecte susceptible de burla i, fins i tot, d’humiliació cruel, ens han quedat algunes manifestacions festives que, atenuades per una moralitat una miqueta més humana, perduren encara a Tremp, Fraga o Jalance, encara que la més popular i coneguda és la que se celebra a Ibi, on els enfarinats imposen la seua autoritat cada dia dels Sants Innocents, des de fa molts anys.
Els enfarinats, i en general totes les anomenades “festes de bojos”, foren durant segles una teràpia col·lectiva que permetia a les classes populars burlar-se del poder constituït i, de vegades, fins i tot venjar-se’n. Per dir-ho en poques paraules: durant unes hores, uns quants representants hiperoxigenats del poble submís imposaven la seua voluntat als membres de la “casta”.
Però l’endemà d’aquell esclat d’innocència que deixava els pobles cul per amunt, les classes populars tornaven a assumir la seua condició de subsidiàries i el poder tornava a mans dels únics que eren capaços d’exercir-lo amb la dignitat, l’elegància i la impunitat necessàries per conduir les masses pel camí de l’ordre, el progrés, el benestar i la concòrdia.
Per si algú té dubtes i creu que tot això que he contat només són reminiscències de temps antics i una miqueta bàrbars, superades per les societats democràtiques, algun cervell maligne va decidir que el dia dels Sants Innocents de 1978 es publicara al BOE la Constitució que ens havien dissenyat, pel nostre bé, els pares de la transició. Va ser com si el BOE, una publicació tan noble, barbuda i poc amiga de la broma, s’apuntara a la nova moda de publicar notícies falses el dia 28 de desembre. Però uns quants anys després, fins i tot les persones més innocents s’adonaren que no era una broma quan el mateix dia de l’any olímpic per excel·lència, el congrés dels diputats va aprovar la llei 37/1992. L’endemà, el ramat submís dels contribuents va assumir, amb resignació, el nou impost sobre el valor afegit que cada any fa que els enfarinats, per exemple, hagen de pagar un 21% més pel preu de la farina.
