L’ordre de Manuel Azaña, “¡Disparad a la barriga!”, va ser, durant molts anys, el paradigma de la violència institucional i de les amenaces. Perquè això és amenaçar i no els desgavells orals o escrits d’alguns columnistes, contertulians o barítons fracassats que, si em llegiren, no m’entendrien perquè no saben què vol dir paradigma.
Que una senyora de sang blava i el seu cònjuge siguen jutjats pel poble, com deu estar passant ara mateix a Mallorca, i que un poble amenaçat, dividit i desorientat busque l’eixida del laberint en què s’ha convertit la política catalana, no són coses que passen cada dia. Per això estic convençut que tot allò que passe avui i al llarg dels pròxims dies tindrà una importància digna de consideració per al nostre futur.
No obstant això, avui també m’agradaria parlar d’una efemèride que només té un any de vida: el naixement de l’esperit de l’11 de gener, que demanava unitat contra el terrorisme. Segons els mitjans de comunicació francesos, l’expressió la va encunyar François Hollande per referir-se a tal dia com avui de l’any passat, quan els carrers de les ciutats més importants del món es van omplir de gent que lamentava l’atemptat contra la revista Charlie Hebdo, sota la consigna “Je suis Charlie”.
Però aquestes demandes d’unitat front a qualsevol amenaça són cada dia més difícils d’assumir per la població perquè quan Hollande a França, Rajoy ací i Mas a Catalunya demanen unió, solidaritat i comprensió, no ho fan perquè estan disposats a resoldre els problemes dels ciutadans que els voten ni, molt menys, els dels pobles afectats per unes guerres que ells anomenen terroristes. Ho fan, sense dissimular, per a impedir que els ciutadans critiquem les seues gestions, deplorem l’austeritat que enfonsa les majories i fa més rics els que ja ho eren, o censurem les accions de govern que protegeixen –de vegades amb les vides dels militars– els interessos de les empreses que exploten els recursos dels països en conflicte.
Ara fa un any que els dibuixants assassinats en nom d’Al·là, el més gran, van rebre mostres pòstumes de solidaritat arreu del món i, amb aquella excusa, els assessors d’Hollande s’inventaren l’esperit de l’11 de gener amb la intenció d’imposar el silenci, l’odi i la por entre els ciutadans francesos.
Almenys, ells tenien l’excusa de les víctimes; però ací, com els assessors dels nostres governants no són tan subtils, en tenen prou amb una cavalcada infantil, un vestit, un aspecte, unes paraules o una opinió per a tractar-nos d’imbècils i defecar-se en la llibertat, la igualtat, la fraternitat, l’educació, la gramàtica i l’ortografia. Però, si no la majoria de la població, com ens volen fer creure, encara hi ha molta gent que els dóna el seu vot…
Haurem d’evocar, també nosaltres, les víctimes directes o col·laterals d’aquestes propostes enganyoses i d’aquests electors, l’esperit de l’11 de gener, l’esperit d’Ermua o l’esperit sant –que no és el més gran, però és comestible– per demanar als que tenen poder per decidir-ho, que no consideren mai necessari disparar-nos a la panxa. Perquè molta gent ho faria amb els ulls tancats si fóra per la glòria, l’honor i la unitat de la seua pàtria.
