Les agressions, no sé si masclistes o, simplement, estúpides, contra l’aspecte, la manera de vestir o la inclinació sexual d’algunes dones han arribat a un punt tan vomitiu que elles mateixes han començat a qualificar-se de velles, lletges, grosses, estúpides, retardades, traïdores, putes i malfollades, però compromeses, honrades i treballadores… No ho haurien d’haver fet mai, encara que només siga per donar a conéixer un manifest de repulsa, perquè segons quins insults, ni tan sols mereixen una resposta.
El cas de santa Brígida, sense anar més lluny, ens dóna algunes claus sobre com cal comportar-se quan els energúmens intenten fer-nos canviar de manera de ser o pretenen humiliar-nos: nosaltres, a la nostra.
Santa Brígida era filla d’un cabdill, d’un rei o d’un druida, segons les diverses versions de la seua biografia. Com es veu que estava de bon veure però no volia casar-se, va demanar a déu que li donara aspecte de vella lletja, per a evitar temptacions. La llegenda diu que déu la va escoltar i li va fer malbé un ull, com si una dona jove, esvelta i bledana poguera evitar les temptacions pròpies i alienes per tindre només un ull operatiu.
El cas és que Brígida va estudiar amb els druides celtes i quan ja en sabia prou, va fundar un monestir a l’ombra d’un roure, al comtat irlandés de Kildare que, en la llengua del país es diu Cill Dara i vol dir ‘església dels roures’. A prop del roure fundacional hi havia una foguera sagrada que va romandre encesa durant segles. Els homes que intentaven apagar aquell foc, tan insensats com els que ara pretenen apagar la flama indignada del feminisme, eren castigats amb la bogeria, la impotència o la mort. O les tres coses alhora.
Santa Brígida ha passat a la mitologia religiosa com la fundadora d’un monestir primitiu, encara que també és recordada pels nombrosos miracles que prodigà: convertia l’aigua en llet per als pobres, tornava la vista als cecs i la paraula als muts, curava la lepra i, una vegada, amb un sol barril de cervesa, va donar a beure a tots els assedegats del comtat durant no sé quants dies.
Però, més enllà de la tradició, hi ha estudis que relacionen santa Brígida amb la deessa Brigid dels celtes, que representava la fertilitat i la renovació del vida, com la nostra Candelera, que s’emporta l’hivern, i com totes les dones, que donen la vida i asseguren la continuïtat de l’espècie. Hi ha, també, uns altres estudis que asseguren que Brígida convivia amb una monja més jove, Darlugdach, que era la seua amiga de l’ànima. Eren tan amigues i es volien tant que fins i tot dormien en el mateix llit totes les nits de l’any.
Els mascles insegurs han sentit sempre por davant les dones independents i les han acusades de bruixes, lletges i coses pitjors. Potser per això, perquè aquelles dones del roure eren independents, hi havia insensats que pretenien apagar la foguera que mantenia encesa aquella santa que no volia resultar atractiva per als homes, que estimava una altra dona i que, a més, era capaç de multiplicar la cervesa.
De la mateixa forma, els mascles desconcertats i covards dels nostres dies no poden veure amb bons ulls unes dones que han començat a recuperar el lloc que la història o, més ben dit, la prepotència d’alguns homes, els ha negat des que el món és món.
El temps ens farà, a tots i a totes, lletjos, arrugats, grossos i, potser, estúpids, però la bellesa immaculada de la dignitat només la perdrem en morir. O quan ens maten. Mentrestant, val la pena que tots ens esforcem a mantenir encesa la foguera que ha d’il·luminar un món que només vosaltres, les dones, sereu capaces de millorar.
