La sang no degué arribar al riu, perquè ja no hi ha més notícies al respecte; però es veu que això de tirar-se taronjades per Carnestoltes era un costum molt arrelat perquè, a Sueca, ben entrat el segle XX, encara es practicava aquesta curiosa modalitat de batalla vegetal, com ens conta el meu paisà Josep Ferrando.
A València, potser hi havia diversos punts de la ciutat que esdevenien camp de batalla; un d’ells era, sens dubte, santa Caterina, que és on van rebre el virrei i els seus acompanyants. A Sueca, la taronjada es feia entre el mercat i l’Hospitalet i començava amb l’arribada dels carros carregats de taronges madures, de terra, que els fadrins del poble havien anat recollint des d’alguns dies abans.
Un dia, un alt funcionari, probablement un jutge, que acabava d’arribar a Sueca, també volgué desafiar aquell costum que devia considerar bàrbar i tingué la barra de passar, vestit de vint-i-un botons i amb barret i tot, entre les dues trinxeres, convençut que la seua sola presència, que irradiava autoritat, intimidaria els xicons suecans, que no s’atrevirien a agredir-lo.
La pluja de taronges madures va ser tan espectacular i tan violenta que les autoritats locals,que no solien intervindre en la celebració, s’afanyaren a protegir l’agredit i allò va ser Troia perquè els xicons no respectaren ni el senyor alcalde, ni els regidors, ni els agutzils. Però, l’endemà, l’alt funcionari va decretar la supressió immediata d’aquella aberració cavernícola, mentre ell exercira el càrrec a Sueca.
Segons Ferrando, aquella va ser l’última vegada que els suecans feren una taronjada, abans de les restriccions quaresmals. Però no tinc ni idea de quan desaparegué aquell costum dels carrers de València. Potser el va prohibir el franquisme, com tantes altres coses, o potser va morir d’inanició, com alguns altres costums difícils de justificar en la segona dècada del segle xxi.
En l’actualitat, arreu del País Valencià, la gent celebra tota mena de festes tirant-se coses: tomaques, farina, escuma, aigua, ànecs vius, rates mortes… Però no tinc notícia que la taronjada continue practicant-se en algun lloc i, a la marxa que portem, és possible que si es recupera algun dia, hi haja alguna innovació, com ara tirar-se caquis o kiwis, perquè tirar-se maons seria massa perillós i tirar-se sobres amb comissions, massa delicat…
No deixa de ser curiós com es perden alguns costums mentre uns altres perduren. Ara també hi ha gent que prohibeix o que pretén impedir les manifestacions festives que no li agraden, com ara un espectacle de titelles o una cavalcada amb reines… Però és que, a més, per les casualitats de la vida, el dia 15 de febrer de 1898, els nord-americans cremaren el seu creuer, el Maine, al port de l’Havana, perquè necessitaven una excusa que justificara l’inici de la guerra contra la corona espanyola, per les colònies. Un costum que no ha canviat gens des d’aleshores i que continuen practicant, amb més o menys solvència, els estats més poderosos del món i els seus aliats o, en el cas d’Aznar, llepaculs.
No sé si la famosa llei de “senyes” d’identitat, derogada fa poc, contemplava la possibilitat de recuperar les taronjades, però hauria estat bé perquè, a més de permetre’ns tocar-los la corfa a alguns representants de l’autoritat, sense por d’acabar en la presó, potser la mesura hauria ajudat a recuperar el valor de les taronges, almenys en els mercats locals, i els productors s’haurien alegrat bona cosa.
