De la mateixa forma com Cortázar va fer amb Buenos Aires, Joyce amb Dublín, Umbral amb Madrid o Proust amb París, Espriu va convertir Arenys de Mar en el centre del seu univers literari, amb el nom de Sinera. És cert que les obres dels escriptors esmentats són molt més voluminoses, però això no vol dir que tinguen més qualitat literària que l’obra d’Espriu.
A mi, almenys, em passa com a algunes dones que, potser perquè m’estimaven, sempre m’han dit que era més important la qualitat que no el volum: les paraules d’Espriu m’han produït sovint una satisfacció que no sé si m’han proporcionat obres de més envergadura. De fet, la meua filla Laia portarà tota la vida el nom d’una de les narracions d’Espriu i jo mateix portaré en la consciència, fins a la mort, uns versos d’El caminant i el mur: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.
Una bona part de culpa de tot això la té Raimon, que ha sabut cantar els poemes d’Espriu amb un sentiment molt fondo i una dicció perfecta. Però l’obra d’Espriu va molt més enllà de la poesia; per això va ser proposat dues vegades per al premi Nobel de literatura, un guardó que sí que han obtingut, per exemple, el censor franquista Cela i el celebrity peruà Vargas Llosa.
Des del meu punt de vista, l’obra de Salvador Espriu posa de manifest un rigor estilístic enorme, molt exigent, i una ironia vital madura, sensual i tendra que ben pocs escriptors han assolit. Però és que, quan hauria pogut gaudir del seu prestigi, no sols en el nostre àmbit cultural, després de l’èxit internacional de La pell de brau, que esdevingué un símbol de la resistència cultural contra el franquisme, Espriu es va dedicar a reescriure de dalt a baix les seues obres en prosa, per si encara necessitaven algun retoc.
Encara que no em considere un expert en la matèria i no pretenc conéixer tota la literatura que s’ha produït i es produeix al món –ja faig prou si conec superficialment la que es genera al meu poble–, ara mateix només em ve al cap un altre escriptor capaç de revisar a consciència textos que els lectors ja consideràvem insuperables: el meu paisà Josep Palàcios, i perdonen vostés la impertinència.
Espriu deia que ell, per damunt de tot, havia intentat comunicar-se i, una volta posats, servir. Però en una carta a Francesc Vallverdú es preguntava a qui anava dirigit el seu treball i a qui podia importar. I, com si fóra un profeta, anunciava que, ara, “servir potser coincideix amb emmudir”. No volia molestar i per això es va dedicar a millorar els seus llibres, a comunicar-se amb ell mateix, ja que no sabia a qui anava dirigit el seu treball, ni si seria ben acollit.
Més de trenta anys després de la seua mort, Salvador Espriu és encara un tònic revitalitzador, un complex multivitamínic per a les persones que ens hem esforçat a “conservar el nom de cada cosa” i una ferramenta perfecta per a “segar el blat madur i, amb ell, les males herbes”. Perquè, encara que el treball silenciós i tenaç dels escriptors no es considere imprescindible en els nostres dies i, per a molts, ajudaríem més a la causa si emmudírem, els nostres camps continuen infestats de males herbes que hem de segar, mentre esperem, encara, un alçament de llum en la tenebra.
