Però és que si, com passa enguany, febrer té 29 dies, l’assumpte es complica encara més i, en aquest cas, no és només la cultura popular la que ens adverteix dels perills, sinó també la realitat o, més ben dit, la ficció que els mitjans de comunicació confonen amb la vida real. Perquè ja fa temps que els anys de traspàs, que ens ajuden a ajustar l’any civil amb l’any solar, coincideixen amb les eleccions presidencials americanes i amb les olimpíades. Dos motius de goig per als “informadors” i dos perills certs per a la civilització o, almenys, per a la digestió de la població civil.
Les eleccions americanes perquè ens obliguen a conéixer personatges com Donald, el que porta un esquirol mort damunt del cap, o a considerar un mal menor candidatures com la de la senyora Clinton, la dona que més guerres ha justificat o ha promogut al llarg dels últims anys. I les olimpíades perquè són una temptació invencible per als espavilats –empresaris, polítics o farmacèutics–, que no poden veure com unes quantitats enormes de diners passen per davant del seu nas, sense tirar-se’n un grapat a la butxaca. Uns diners que, a la curta o a la llarga, acabarem pagant entre tots…
De fet, hi ha un refrany castellà que assegura: “año bisiesto, año siniestro”, com poden confirmar Rita, Rus, Camps, Grau, Alcón, Urdangarín i algunes altres eminències amb la cabellera més o menys cardada.
En castellà, per cert, a més de sinistre, la paraula siniestro vol dir ‘accident’, però també ‘esquerrà’ o ‘d’esquerres’, en contraposició a diestro. Una coincidència que ens hauria de donar esperances a propòsit de la negociació per a formar govern a Madrid; però les informacions de què disposem fins ara ens fan sospitar que si l’any 2016 ha de ser sinistre, no serà perquè tinga tendència a girar a l’esquerra, sinó per alguns altres motius que no gose imaginar.
I això que tal dia com hui de l’any 1972, que també va ser de traspàs, va nàixer a Madrid un tal Pedro Sánchez, que va estudiar econòmiques i com la faena escassejava, es va apuntar al PSOE un altre any olímpic, el 1992, i ara és el secretari general del partit i aspira a formar govern, perquè li ho ha encarregat el rei.
Als països mediterranis, hi havia la creença que les criatures nascudes un 29 de febrer tenien virtuts màgiques, poders sobrenaturals i molt bona estrella. Però també hi havia la seguretat que, al llarg d’aquest dia afegit al mes més curt de l’any, els dimonis i els mals esperits anaven solts pel món, fent mal i buscant la perdició dels humans.
Aquest febrer atípic, no sols pel clima sinó també per l’espectacle multimèdia dels pactes, per la neteja de presumptes lladres populars, per l’absència de govern que, segons alguns analistes ens aboca a l’apocalipsi, i pels nombrosos misteris que queden per desvelar, ens ha de portar una primavera, a pesar de tot, perquè pel mes de febrer, trau flor l’ametller.
A mesura que vagen desvelant-se els misteris, sabrem si la pròxima primavera serà benigna o sinistra, com anuncien els auguris; per ara, només n’hem pogut desvelar un: Pedro Sánchez es conserva tan bé i és tan guapo perquè només porta a les costelles un any de cada quatre… Ja em diran vostés si això no és nàixer amb bona estrella!
