Carles Mira va ser un dels escassos directors de cinema valencians del segle passat que tingué la gosadia, o la barra, de treballar, al País Valencià, amb actors, actrius, històries, paisatges i gent del país; amb una estètica mediterrània que s’acostava més a la italiana que a la francesa i amb un sentit de l’humor una miqueta bròfec, però inofensiu, que molta gent considera tòpic del caràcter valencià…
Con el culo al aire, una comèdia esperpèntica protagonitzada per un Ovidi Montllor molt ben aprofitat i per una Loles León en saó, pretenia ser una metàfora de la societat valenciana tardofranquista; però es va quedar molt curta i no ha aguantat bé el pas del temps. És un treball amb deficiències visibles que, a pesar de tot, té alguns colps efectius i divertits; una obra que presagiava una manera de contar i un estil que, probablement, haurien pogut donar fruits més madurs, de no haver estat per la mort prematura del director. Crec jo…
Però la pel·lícula de Carles Mira que més repercussió ha tingut en la nostra història contemporània, la que més polseguera va fer en el seu moment, és La portentosa vida del pare Vicent, que s’hauria d’haver estrenat als cinemes valencians l’any 1978, quan el “caudillo” ja reposava quasi tres anys sota una llosa de no sé quants mil quilos, però el seu esperit continuava ben viu.
La pel·lícula, protagonitzada per Albert Boadella quan encara no havia tingut l’accident o l’ataquet que l’ha deixat com està ara, es basava en la vida i els miracles de sant Vicent Ferrer i contava, amb l’humor, la causticitat i l’estètica de Carles Mira, alguns dels episodis més significatius de la vida del sant: com lladrava dins del ventre de sa mare; com defugia les temptacions i practicava la castedat, l’abstenció i la penitència; com es feia sentir, i entendre, a llegües de distància, quan predicava, o com va reconstruir i ressuscitar el xiquet de Morella que sa mare li havia cuit, amb caragols, perquè no tenia una altra cosa per a obsequiar-lo.
Com que un dels actors secundaris era Ovidi, el promotors o el dimoni decidiren estrenar la pel·lícula al cinema Goya d’Alcoi, una ciutat on, bé siga pel clima, bé per algunes altres causes, la pesta blava que assolava València no resultava tan virulenta com a la capital. Poc abans d’acabar la projecció, va explotar un artefacte als lavabos del local que, afortunadament, estaven en un soterrani, apartats de la sala. Els danys materials foren tan escassos com les neurones dels autors, però la pel·lícula ja no es va projectar en cap sala valenciana i Carles Mira es va convertir en l’objectiu dels hereus del “caudillo”, que l’acusaven de “haber cubierto con lodo la figura de uno de los mayores santos de nuestra historia”.
Els autors de l’atemptat terrorista eren membres d’un grup “antimarxista valenciano” que, en un comunicat reivindicatiu a l’agència EFE, qualificaven la pel·lícula de “infamante contra el reino de Valencia” i acabaven proclamant: “¡Viva España, viva el Reino de Valencia, viva san Vicente Ferrer!”
Potser aquells terroristes ja han mort o, potser, encara pul·lulen pel nostre territori; però segur que, al cel o a l’infern, continuen impunes, com els que li posaren les bombes a Fuster, els que li portaren una carta assassina a Sanchis Guarner o els que tenen a la discoteca algun disc de Fransisco… Es veu que això del terrorisme i del respecte a les víctimes va per barris i a nosaltres, els valencians, encara no ens ha arribat l’hora de la redempció.
