Qui dia passa, any empeny – 28 de març

La vida del marqués de Vargas Llosa, que va nàixer a Arequipa hui fa vuitanta anys, podria ser un exemple magnífic de com els pobles haurien de tractar els seus escriptors: premis, reconeixements, honors, consideracions i llepades de cul de les que te’l deixen com una patena. He de reconéixer que, fa ja uns quants anys, Conversación en La Catedral em va semblar una novel·la excel·lent i que em vaig divertir molt llegint i comentant amb els amics La guerra del fin del mundo. Però la involució ideològica de Varguitas, com li deia sa tia Julia, que va ser també la seua primera esposa, l’ha convertit en un personatge prepotent que fa més llàstima que enveja, sobretot des que es va proclamar paladí de UPyD i va començar a firmar manifestos que són una advertència per als qui ja tenim una edat: o ens mantenim alerta contra els hipotètics cants de les sirenes o podem acabar convertits en uns imbècils integrals.

Per sort o per desgràcia, les sirenes no canten la mateixa melodia per a tots. De fet, als escriptors valencians, les sirenes no ens canten: ens fugen i, per tant, no correm el perill de ser devorats pel monstre de la popularitat.

El cas de Vargas Llosa ens podria fer pensar que, en general, la societat és agraïda amb els seus escriptors, però l’èxit i la popularitat del marqués contrasten amb alguns oblits dolorosos, fins i tot per a escriptors que van escriure en la mateixa llengua que el Nobel peruà, com ara Miguel Hernández, que va morir tal dia com hui de l’any 1942 a la presó d’Alacant.

És ben cert que Miguel Hernández, nascut a Oriola l’any 1910, és un cas a banda en la poesia en espanyol del nostre temps; no sols pel seu origen humil, molt conegut, sinó també per la seua implicació personal en els conflictes socials dels anys trentes, un compromís que va portar fins a les últimes conseqüències, fins que “el dieciocho de julio del año que nos transpasa la guerra erizó su lomo de bestia desesperada”, com va deixar escrit en Viento del pueblo.

Mentre va viure a Oriola, ajudant el seu pare a criar cabres, en una caseta que ara poden visitar els viatgers curiosos, Miguel Hernández va col·laborar amb Ramón Sijé i alguns altres amics en la revista Gallo Crisis i va publicar el seu primer llibre, Perito en lunas. Després, com tants altres escriptors que volien viure de la literatura, el teatre i la poesia en el seu cas, se’n va anar a Madrid, on va conéixer Neruda, Aleixandre o García Lorca, abans que la revolució d’Astúries, l’any 1934, afectara profundament la seua visió del món. Convençut del valor de la cultura, el poeta oriolà va escriure també algunes obres de teatre, amb la intenció de “sepultar las ruinas del obsceno y mentiroso teatro de la burguesía”.

Ara, la memòria de Miguel Hernández a penes es conserva en aquella caseta que he comentat, als afores d’Oriola, i en el nom de la universitat d’Elx, mentre la fundació que havia de portar el seu nom, com la que havia de portar el nom de Joan Fuster, han passat a millor vida.

Però el record del poeta es manté viu entre les persones que, com ell, creuen encara en el poder de la cultura, de la paraula en qualsevol llengua. Des de finals del segle passat, un grup d’entusiastes organitza La senda del poeta, que recorre els paisatges on va viure Miguel Hernández, d’Oriola a Elx, i que enguany està prevista per al pròxim mes d’abril.

És una altra forma de reconeixement, probablement molt més sincera i, sobretot, més desinteressada que els afalacs al marqués de Vargas Llosa, que no sols escriu encara teatre burgés obscé i mentider, sinó que tingué la barra de convertir-se en un del actors del sainet mentre, en alguna illa perduda enmig de la mar, les sirenes ploraven de vergonya.