Tots hem perdut persones estimades, perquè la mort és implacable i natural. Però perdre un fill, sobretot en aquelles circumstàncies, deu ser la pitjor experiència que podem sofrir els humans. Per això, crec que tots els valencians ben nascuts i tots els humans que encara ens considerem dignes de ser-ho tenim una part de la nostra consciència ocupada per la pena dels pares de Guillem.
No hauria pogut deixar passar aquesta data sense dedicar-los un record solidari, però com les paraules només són un consol passatger, m’estime més recordar, ara, un altre fet que, tal dia com hui de l’any 1977, va estovar els cors i les consciències d’uns quants milers de joves que, lluny de casa i de les persones estimades, passàrem dos dies nefastos per culpa de l’almirall Gabriel Pita da Veiga i Sanz i dels seus subordinats.
Pita da Veiga va ser l’últim ministre de Marina de Franco a les ordres de Carrero Blanco, primer, Arias Navarro, després, i Adolfo Suárez, finalment. L’almirall era descendent directe d’un tal Alonso Pita da Veiga, que es veu que va participar en la batalla de Pavia l’any 1525 i va fer presoner el mateix rei de França, François I: un mèrit que els hereus de l’heroi han sabut aprofitar durant mig mil·lenni, que no és poca cosa.
L’any 1977, concretament el dia 9 d’abril, que era Dissabte Sant, el govern de Suárez va legalitzar el Partido Comunista de España que, com sabem tots els que passem del mig segle, no va fer la revolució ni va moure un dit per desestabilitzar els pactes que ens portaren on estem ara. Però Pita da Veiga s’ho va prendre molt malament i, aquell dia, tots els mariners que, per obligació, donàrem un any i mig de les nostres vides a la pàtria, fórem obligats a mantenir-nos alerta en els nostres llocs per si calia eixir al carrer a defensar els valors que la legalització dels comunistes amenaçava.
Els mariners que estàvem destinats a Vigo passàrem tot el diumenge de glòria reclosos a l’Escola de Telecomunicacions i Electricitat de l’Armada, l’ETEA, amb uns fusells cansats de viure en les nostres mans i amb el cor en un puny, perquè si ens ordenaven eixir al carrer, la majoria de nosaltres teníem molt clar contra quin enemic ens hauríem d’enfrontar.
Foren 24 hores tenses i amargues, amb silencis que ens eriçaven la pell i mirades de complicitat o d’advertència, perquè una gran part dels mariners que servíem la corona en Vigo érem valencians, catalans i bascos que havíem estat destinats a aquella escola perquè estàvem “fitxats” per haver participat en manifestacions estudiantils i en accions antifranquistes o perquè militàvem en partits considerats revolucionaris.
Dilluns 11 d’abril de 1977, l’almirall Pita da Veiga va presentar la dimissió i Adolfo Suárez la va acceptar. A mitjan matí, els mariners de l’ETEA tornàrem a les aules o a les guàrdies i els fusells tornaren al lloc d’on no haurien d’haver eixit mai, però nosaltres, la tropa destinada a ser carn de canó, començàrem a intuir que la nostra revolució no arribaria a rams de beneir i que els nostres somnis mai no arribarien a fer-se realitat.
