La CECA, com dóna a entendre el seu nom, s’havia d’ocupar del progrés d’Europa i aquell grapat d’il·luminats, que deien representar milions de persones, va creure que la millor forma de fer-ho era assegurar els beneficis de les empreses que produïen i comercialitzaven les matèries primeres imprescindibles per al progrés dels pobles: l’acer i el carbó.
Que l’acer no era el millor material del món ho han demostrat les reconversions industrials i els científics que han posat a disposició de la humanitat l’alumini i molts altres materials, més lleugers i més barats, fins arribar al grafé, que és el límit del coneixement humà, per ara. Que el carbó ens mata perquè ens ofega, ja ho havia denunciat Dickens, de manera que no cal explicar com ha contribuït al progrés d’Europa, i de la humanitat, des d’aquell llunyà 1951.
Sense canviar mai d’objectius, però disfressant els seus interessos de moltes maneres, prostituint sense vergonya paraules que haurien de ser sagrades –com ara solidaritat, unió, igualtat, respecte o mercat– i constrenyent a poc a poc les llibertats que els nostres avantpassats aconseguiren amb sang, suor i llàgrimes, la CECA va acabar convertint-se en la CEE, que és la Comunitat Econòmica Europea.
Déu sap quins materials consideren els nostres líders que poden contribuir, ara, al progrés d’Europa; però les restriccions de totes les llibertats, les retallades en despeses socials, la pèrdua de drets que ja consideràvem consolidats, el menyspreu a les diferències, les concessions a les multinacionals que no paguen els impostos que caldria, les inhibicions vergonyoses en assumptes que afecten la pau o el futur del planeta i els privilegis ofensius dels eurodiputats em fan sospitar que el material que més valoren no són les persones –material humà al cap i la fi–, sinó els diners, que ni tan sols són un material.
Sóc el primer que ha de confessar que, fa unes dècades, la idea de ser europeu m’entusiasmava, i no sóc l’únic. Però nosaltres, els euroescèptics d’ara, somiàvem una Europa del pobles, sense fronteres per a la classe treballadora, respectuosa amb les minories, solidària amb els més necessitats, capaç de liderar l’opinió ètica i estètica del món: l’Europa que havíem conegut gràcies als llibres, les cançons i les pel·lícules o, potser, l’Europa que havíem imaginat o enyorant durant el franquisme.
Però l’Europa que ens han fet engolir no és la dels pobles, posa fronteres a qualsevol cosa que no siga el capital, no respecta les minories, no lidera res de res i, sobretot, no és gens solidària, com posa de manifest el drama dels refugiats, que tampoc no necessita més comentaris.
Ara, com dic una cosa, n’he de dir una altra: igual sóc jo qui està equivocat, com quasi sempre, i encegat per la meua visió classista de la realitat, veig la mà negra del capitalisme allà on només hi ha bones intencions. Perquè, no sé si els lectors ho recorden, però l’any 2012, la CEE va rebre el premi Nobel de la Pau ‘per la seua contribució a la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa’. Ara, també és veritat que el premi Nobel l’han donat a gent com Vargas Llosa, Kissinger o Obama…
