Després de dues derrotes electorals que els abocaren a renegar del seus orígens marxistes, els socialistes espanyols, amb renúncies i abdicacions, guanyaren per majoria absoluta les eleccions generals de 1982, l’any de la pantanada. I l’any següent guanyaren, també, al País Valencià, que ja havia estat batejat oficialment amb el nom ofensiu de Comunidad Valenciana.
Quan, cent anys després d’aquell 2 de maig fundacional, els socialistes espanyols renunciaren al marxisme, va ser com si certificaren la defunció de la classe obrera: els interessos econòmics s’imposaren als socials, els diners esdevingueren més importants que les persones i molts dels drets socials que els mateixos socialistes havien contribuït a assolir passaren a millor vida…
Potser per això, perquè els representants de les classes populars havien renunciat explícitament a representar-les, els representants del capital sense fronteres, sense escrúpols i sense consciència, passaren a l’atac i, com si l’economia o la numerologia foren ciències, tal dia com hui de l’any 1998 la CEE va aprovar la creació del Banc Central Europeu, que consolidava la preponderància del capital sobre qualsevol factor humà.
El BCE, que té una seu espectacular a Frankfurt, pagada amb els diners de tots els contribuents que contribuïm, és el responsable de la política monetària –és a dir, de l’única política real– de la zona euro. I també va ser l’entitat que va fixar els tipus de conversió que Rus sabia de memòria: “Deu, onze, dotze mils euros: dos milions de peles!”.
Des que les classes menys afavorides econòmicament deixaren el seu destí en mans del servidors del capital, que ni tan sols necessiten justificar les seues arbitrarietats i que si l’encerten, l’endevinen, el BCE ha tingut tres presidents. El primer, Wim Duisenberg, va morir a la piscina de la seua mansió mentre Gretta, la seua legítima esposa, recollia firmes contra la política violenta d’Israel. El segon, Jean-Claude Trichet, especialista en polítiques d’austeritat basades en un càlcul erroni d’Excel, va ser acusat d’haver falsificat la comptabilitat de Crèdit Lyonnais i va ser absolt just el mateix any que va ser nomenat president del BCE. El tercer president de l’entitat és Mario Draghi, que té molts admiradors entre els enginyers financers perquè és un expert en ocultar dèficits, com va fer amb el de Grècia…
La meua ignorància en matèria econòmica és proverbial, encara que els coneixements dels tres experts que he esmentat no semblen anar molt més enllà, a pesar que ens volen fer creure que el futur de la classe treballadora depén de les mesures macroeconòmiques que ens apliquen els bancs, amb el vistiplau dels seus sequaços. Però no cal ser un expert per a intuir que gent com aquesta no solucionarà els nostres problemes ni tornarà a posar les persones al centre dels interessos polítics.
La pregunta que caldria formular-nos, per tant, a propòsit del futur que ens prepara el BCE o el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions, tan secret i tan crucial que fins i tot Obama ha vingut a defensar-lo, és: quan el capital usurpa les funcions dels estats, per què volem els estats?
