Qui dia passa, any empeny – 30 de maig

Quan jo era jove, si alguna xica em preguntava de quin signe del zodíac sóc, li deia que no ho sabia. Així, ella no em podia acusar de ser un panoli dels que creuen en l’astrologia ni martiritzar-me amb la relació dels meus defectes o les meues qualitats hipotètiques. Però sí que ho sé: sóc del signe dels Peixos, que tenen fama de saber nadar entre dues aigües, encara que les meues habilitats natatòries són les d’un lluç congelat.

Conte açò perquè, just tal dia com hui van nàixer, sota el signe dels Bessons, dit també Gèminis, dos dels nostres escriptors contemporanis més prolífics, coneguts, respectats, premiats i hem de suposar que llegits: Josep Piera va nàixer a Beniopa, la Safor, el dia 30 de maig de 1947 i Ferran Torrent va nàixer el mateix dia, però de l’any 1951, a Sedaví, l’Horta.

El zodíac ens diu que els Bessons són intel·ligents i tenen una gran facilitat per a l’abstracció, qualitats que els fan molt aptes per a exercir oficis que es basen en l’ús oral o escrit de la paraula, com ara escriptors, mestres, periodistes o comunicadors. Pot ser casualitat, però els coincidències són innegables.

Els nostres escriptors també coincidiren en la formació inicial: Piera va estudiar amb els escolapis i Torrent amb els jesuïtes. Els dos deuen tindre, per tant, motius de sobra per a odiar tots els dogmes i ni l’un ni l’altre es caracteritzen per la seua devoció.

Després, Piera va estudiar Magisteri i es va convertir en el poeta valencià més representatiu de la generació dels 70 i Torrent va abandonar el estudis de Dret, abans d’assolir unes xifres de vendes que han marcat una fita en la literatura catalana contemporània. Els dos han rebut premis i reconeixements ben merescuts i els dos serien figures mediàtiques, si foren de Madrid i escriviren en castellà.

Josep Piera ha anat evolucionant des d’una poesia simbolista, crec que molt visual, a una prosa acurada, amb la bellesa que dóna la correcció, i ens ha donat obres que combinen la introspecció pròpia de la literatura del jo amb observacions i descripcions líriques, emotives. Ferran Torrent s’ha capbussat en les fondàries més o menys fidedignes de la societat valenciana, amb un estil i un tractament de la llengua que, primer, va sorprendre els lectors, sobretot catalans, i després els va divertir, que no és poca cosa.

El fet que els dos hagen nascut el mateix dia em facilita la feina a l’hora de felicitar-los pels seus aniversaris i d’animar-los a continuar escrivint, fidels als seus estils, fins que els cossos aguanten o fins que el mercat del llibre esclate com una magrana, si tot continua com fins ara.

Hi ha, encara, un parell de coincidències que voldria evocar. Piera i Torrent tenen, o tenien, perquè en aquest món tot és efímer, un amic comú amb ínfules de crític literari, el nom del qual he oblidat per higiene mental, que només parlava dels meus llibres per a posar-me a parir i això em recorda que la primera novel·la de Piera, Rondalla del retorn, em va agradar tan poc com l’última, per ara, de Torrent, Un dinar un dia qualsevol.

Però això no és una crítica, sinó una opinió personal, subjectiva, forçada per alguna conjunció astral adversa, perquè, segons els astròlegs, els Peixos i els Bessons som incompatibles, circumstància que no m’impedeix desitjar-los que tinguen salut per donar i vendre durant molts anys, per continuar aquesta guerra contra la burrera i el poc trellat, amb les armes incruentes de la paraula.