Foren unes eleccions atípiques, com les pròximes, perquè el govern socialista, pressionat per la crisi i per la putrefacció interna que solen generar les majories absolutes, va decidir avançar-les quasi mig any, amb l’esperança de conservar el poder. Però, en vots, va guanyar el PP d’Aznar, encara que, en escons, el PSOE va mantindre l’hegemonia i Felipe González va ser capaç de tornar a formar govern. L’endemà, Aznar va començar a repetir, com una cotorra, el mantra que, segons els experts, li va donar la victòria quatre anys més tard: “¡Váyase, señor González!”
Al País Valencià, la Unió Valenciana de González Lizondo, que encara no havia estat devorada pel PP, va aconseguir 112.341 vots, tres voltes més que la UPV que, després, va generar el BNV, un dels partits de l’actual Compromís, encara que alguns dels seus militants històrics creuen que és l’únic.
González i Aznar, els dos jubilats milionaris als qui els mitjans de manipulació espanyols pretenen donar protagonisme en aquesta campanya, no són els únics fantasmes que semblen haver tornat del més enllà. Els hereus de González Lizondo han aconseguit una porció de glòria mediàtica gràcies al seu pacte amb l’AVL, una maniobra que algú ens haurà d’explicar algun dia. Corcuera, que ara també va pel món donant lliçons d’eficàcia política, va veure, ja amb al nou govern consolidat, com el Tribunal Constitucional declarava inconstitucional la seua llei de seguretat ciutadana, coneguda amb el malnom de Llei Cozcuera perquè s’assemblava molt a la Llei Mordassa del PP. I el dia dels innocents d’aquell mateix any, el Banc Central va intervindre Banesto, un dels negociets d’un tal Mario Conde, de qui els cronistes espanyols contaven i no acabaven i a qui algunes universitats declararen doctor Honoris Causa… El dia que algú comence a furgar en l’estructura, els comptes i el funcionament de les nostres universitats, també riurem per no plorar.
Finalment, com si la roda del temps volguera posar a prova la nostra memòria i la nostra paciència, l’any 1993 va ser el de la recuperació dels cadàvers de les xiquetes d’Alcàsser, que havien desaparegut feia uns mesos. És difícil oblidar de quina forma ignominiosa va tractar Canal 9 aquells fets, ara que el conflicte i la possible i necessària reapertura del mitjà tornen a ser un motiu de preocupació per als valencians.
Tantes coincidències i tants retorns del més enllà no poden ser casuals: és la història, que ens convida a no repetir errors, a pesar que el poder ens convida a no trencar el cercle viciós on malvivim, com si la vida fóra una sènia on ens hem de limitar a fer voltes amb els ulls tapats.
Però ni Corcuera, ni González, ni Aznar, ni Mario Conde, ni els hereus del blaverisme, ni l’ombra sinistra de l’antic Canal 9 ens han de fer por. Els fantasmes només són el producte d’una imaginació malalta; són al·lucinacions provocades per una intoxicació informativa, pel consum excessiu de notícies caducades, en mal estat, i generades per un mal estat: l’espanyol.
Un bon rentat d’estómac, un passeig pels carrers dels nostres pobles i ciutats i una dieta rica en realitat ens deixaran nous, faran desaparéixer tots els fantasmes i ens permetran tornar, sans i estalvis, a l’any 2016, per a exercir amb trellat i criteri el nostre dret a ser valencians i a corregir tots els errors del passat.
