Sant Antoni de Pàdua era de Lisboa i li deien Ferran, però tot té una explicació més o menys racional, com la majoria dels misteris de qualsevol religió. L’home va nàixer a Lisboa, a finals del segle xii, al si d’una família amb sis o vuit cognoms, però en tindre la revelació, que també és un misteri, va adoptar el nom d’Antoni i se’n va anar a predicar contra els lladres, els corruptes, els violents, els que abusaven del poder i tots els altres pecadors que pul·lulaven pel món d’aquell temps, fins que va morir, a Pàdua, amb olor de santedat.
Sant Antoni era un noble il·lustrat, lector infatigable i orador inspirat que, com sant Vicent Ferrer, es feia entendre allà on predicava i els seus arguments eren tan sòlids que els pecadors que l’escoltaven se’n penedien i corrien a confessar-se, encara que no es coneix cap cas de lladre o de corrupte que tornara els diners que havia robat…
Però no tots els seus sermons eren per censurar els mals comportaments; també lloava el treball ben fet, la responsabilitat i l’amor, que és el fonament del cristianisme. Per això, sant Antoni de Pàdua va ser patró dels obrers de vila, els pedrapiquers i els mestres d’obres, encara que també era invocat per trobar objectes perduts i per les senyoretes que volien casar-se, com ens recorda la pregària popular: sant Antoni beneït, feu-me trobar bon marit.
A Pàdua, on va morir d’esgotament, el cos incomplet del sant –perquè li falta la llengua, que va ser una relíquia molt preuada– reposa eternament en la bellíssima església que porta el seu nom. Per cert, va ser santificat en un temps rècord, que ni tan sols ha superat sant Jose María, la rata corria…
Antigament, molts barris i carrers valencians celebraven la seua festa tal dia com hui perquè sant Antoni de Pàdua tenia més devots que el del porquet, encara que després es giraren les tornes. A Sueca, per exemple, cada sant Antoni té el seu carrer, però ningú no celebra ja la festa del sant portugués… Els experts en el tema, per cert, ens recorden que les festes de barri eren molt populars i molt participatives i això que no hi havia referèndums…
De bon matí, la gent decorava les façanes de les cases i els carrers amb canyes, murta i pètals de flors i, a més de les celebracions religioses i els dinarots preceptius, hi havia cucanyes i curses de sacs o de burros per als fadrins, balls, música i danses per a les parelles i moltes activitats per als xiquets, com ara agafar monedes amb la boca de dins d’un llibrell amb aigua, farina o cendra, o agafar cireres de dins d’un recipient ple d’aigua sense parar de córrer, mentre un altre xiquet, generalment de bona família, les movia sense parar. Fins i tot, els acadèmics de la RACV, i probablement alguns de l’AVL, saben que d’aquest costum antic ve l’expressió “remenar les cireres”, és a dir, “manar”.
Aquest gir inesperat de l’argument ens torna a l’actualitat més rabiosa perquè, d’ací a no res, tornarem a votar per veure qui ens remena les cireres durant els pròxims quatre anys i com el procés és molt semblant al de buscar un marit, per imperatiu legal, hauríem de pregar a sant Antoni de Pàdua perquè ens el trobe bo perquè, si no, ens l’haurem de buscar pel nostre compte.
