Per a les Nacions Unides o, més ben dit, per als personatges pintorescos que viuen de proposar dies mundials, no són iguals els refugiats, que poden fugir d’una guerra, que els emigrants, que volen fugir de la misèria causada, sovint, per algun dels personatges que ocupen un escó a l’ONU.
Aclarit l’assumpte, m’agradaria saber què podem fer les persones normals i corrents per pal·liar la tragèdia dels refugiats o dels emigrants, més enllà de les ajudes puntuals, anecdòtiques, o de tractar-los com a persones i ajudar-los tant com siga possible quan tenim l’oportunitat de conviure amb ells. Les institucions, en canvi, sí que podrien ajudar-los, per exemple, acabant de veritat amb les màfies que trafiquen amb persones o deixant-los diners perquè puguen progressar sense abandonar la seua terra, les persones que estimen, la seua llengua, els seus costums…
Vist des de la perspectiva dels i les dirigents d’organismes internacionals o dels votants recalcitrants del PP, el problema dels emigrants o dels refugiats pot semblar aliè i, fins i tot, molest; però en el fons ens afecta a tots perquè tots ens podem sentir amenaçats o perseguits en un aspecte o en un altre de les nostres vides, tant a l’estranger com, més sovint encara, a la nostra pròpia casa.
A mi mateix, m’entren moltes ganes d’emigrar quan, si vull assistir a actes culturals, concerts o espectacles que m’agraden, he de pagar sense queixar-me, mentre que la gent que ho passa bé fent soroll a l’hora que siga, perseguint animals o participant en rituals d’expiació, ho té debades. A voltes, em sent empentat a buscar refugi en algun país civilitzat, com ara, quan no em puc informar, divertir, disgustar o indignar-me amb uns mitjans de comunicació de masses que parlen com jo i com els meus veïns. Sovint, demanaria refugi per a fugir d’una jerarquia catòlica que, en compte d’estar agraïda pel tracte de favor que li atorga la societat civil, pretén que tots actuem, i pensem, com si encara ens amenaçara una foguera o una masmorra de la Santa Inquisició. També pense, sovint, si la meua néta podrà viure una vida normal i plena en la llengua que, ara mateixa, aprén dels seus pares i de totes les persones que l’estimem, o si, com si fóra una refugiada, haurà de canviar de llengua per adaptar-se al món que estem construint-li, per exemple, quan vulga llegir, escoltar una cançó, veure una pel·lícula, assistir a una obra de teatre, declarar en un jutjat, anar al metge o pagar impostos…
Els prohoms i les prodones de l’ONU poden dir missa i celebrar tot els dies mundials que vulguen; però, els mortals, les persones de carn i ossos que passem d’un jornal, tenim molt clar que tots som refugiats, emigrants o alienígenes, els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any.
