Mentrestant, al territori europeu que més de pressa ha superat la crisi, que més llocs de treball ha creat, que millor atén els desemparats, que més defensa els serveis públics i que millor tira el penals en l’Eurocopa, és a dir, a l’Espanya que ens volia vendre el PP, les persones de bé commemoren el dia de l’Homenatge a les Víctimes del Terrorisme.
El dia 27 de juny de 1960, hi va haver diversos atemptats a Euskadi, un dels quals va fer esclatar una bomba incendiària a l’estació donostiarra d’Amara. En aquell atemptat va morir cremada Begoña Urroz, una xiqueta que encara no tenia dos anys. Molts anys després, aquell atemptat va ser atribuït a ETA en un conegut article d’Ernest Lluch, encara que molts estudiosos asseguren que va ser obra del DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación), format per gallecs i portuguesos que s’enfrontaven en una desigual lluita armada contra les dictadures de Franco i Salazar.
Des d’aleshores, el concepte de terrorisme ha evolucionat d’una manera frenètica, fins arribar al paroxisme del terrorisme anomenat islàmic, tan visiblement dirigit pels interessos de les grans potències que comentar-ho seria ofendre la intel·ligència dels lectors. El fet innegable és que, amb veritats a mitges o amb mentides com l’esmentada, el terrorisme mai no ha deixat de ser una excusa per legitimar la violència institucional. Ara, des de la perspectiva que dóna el temps, fa la impressió que aquelles accions dels qui es proclamaven alliberadors, d’Iberia, d’Euskadi, d’Irlanda o de Colòmbia, foren un error colossal, un camí absolutament equivocat, sobretot perquè, a l’hora d’imposar l’autoritat a base de violència, els altres tenen més experiència i més mitjans. I els morts no es consideren víctimes sinó baixes en les files enemigues…
Ara, si el terrorisme, com el consideren en els nostres dies els estats, que són les úniques institucions legitimades per a exercir la violència, consisteix a imposar les idees d’una minoria a base de violència, jo em pregunte sovint si els valencians del segle xxi no ens hauríem de considerar víctimes d’una certa classe de terrorisme. ¿No hauríem de considerar accions terroristes les bombes a les llibreries, les pintades amenaçadores, les agressions a conferenciants, periodistes, polítics o poetes? No van ser un acte terrorista les bombes que algú va posar a les finestres de ca Fuster? No hauríem de considerar víctimes del terrorisme els joves Miquel Grau i Guillem Agulló, que moriren en la flor de la vida?
D’aquell fangar terrorista, consentit i qui sap si promogut per les autoritats de l’època, vénen aquestes polsegueres tòxiques que, durant dècades, han convertit el País Valencià en un territori on resultava difícil respirar.
Ara, sense deixar de lamentar les morts de persones innocents, com Begoña Urroz o el mateix Lluch, les urnes ens han donat l’oportunitat de derrotar els executors i els inductors d’aquell terrorisme que ens va enfonsar i ens obligà a retrocedir quan teníem alguns dels nostres objectius bàsics a l’abast de la mà. El resultat de les eleccions d’ahir serà un indicador molt eficaç per saber si, per fi, els valencians tenim criteri propi o si encara estem subjugats a la violència institucional.
