Qui dia passa, any empeny – 4 de juliol

Segons els experts en un assumpte tan delicat i tan secret com la maçoneria, tal dia com hui de l’any 1811 es va fundar en algun lloc de la península la primera lògia que funcionava amb les normes del Ritu Escocès Antic i Acceptat, que ni era escocès ni era tan antic com tot això, perquè havia començat a practicar-se als Estats Units a mitjan segle xviii… Sempre segons els experts, vull deixar-ho clar, que no són gaire objectius.

Els meus primers contactes amb la maçoneria, que mai no han passat de ser estrictament teòrics, llevat que tinc alguns amics -sobretot un-, que en formen part, començaren mentre em documentava per a escriure Aldebaran, la crònica més o menys fidedigna dels successos de Cullera, ocorreguts el dia 18 de setembre de 1911. Va ser així, engolint pols d’arxius i hemeroteques, com vaig descobrir que en el transcurs del segle xix al xx, la majoria de maçons valencians eren funcionaris, sobretot militars, que havien vingut de fora. El jutge López de Rueda, assassinat aquell dia funest, encaixava perfectament en aquell perfil.

Hi havia més lògies a Alacant que a València i totes es dedicaven a promoure l’educació laica, les llibertats públiques, els drets humans, les obres benèfiques, la igualtat social i, per descomptat, la fraternitat, la justícia i la llibertat d’expressió, que són les divises dels maçons, però no eren les del jutge esmentat.

Al llarg d’aquells anys, mig clandestins, sempre perseguits i sovint amenaçats, els maçons publicaren centenars de revistes divulgatives i van promoure la creació de biblioteques i escoles per a adults, sobretot per a dones, en un país que a penes superava el 20% de persones alfabetitzades. No puc negar que també em va cridar l’atenció la marginació de les dones, just quan més suport social necessitava l’incipient moviment feminista… D’altra banda, m’encisaren els noms romàntics d’algunes publicacions i lògies: La Vertadera Llum, La Perfecta Raó, La Veritat, La Llum del Palància, Amics de la Virtut…

També vaig recopilar alguns exabruptes dedicats als germans, difosos quasi sempre per la jerarquia catòlica: comunistes, anarquistes, separatistes, marxistes, insubmisos, jueus! Res a veure amb els lladres, mentiders, hipòcrites, prevaricadors, traïdors, assassins o encobridors que els insultaven… De fet, eren quasi els mateixos insults que, des de fa molts anys, hem de suportar els valencians que no pensem, ni votem, com la majoria.

Però resulta que, tants anys després, a pesar dels insults i de les prohibicions, de la clandestinitat i les calúmnies pagades, tant el valencians insultats en la nostra pròpia casa com els maçons continuem vius i actius, amb ganes de ser nosaltres mateixos, sense que ens haja d’importar què en diran els altres. Som una minoria, és evident, però tenim el mateix dret a expressar-nos i a viure que les majories.

També és fàcil comprendre que quan les veus sàvies, prudents, honestes, justes, amb sentit de l’humor i, sobretot, amb sentit comú, moren ofegades pels brams de tants i tants burros com hi ha solts pel món, la reacció natural de moltes persones és retirar-se, anar-se’n a cultivar el jardí, com proposava Voltaire, i oblidar el combat etern contra l’estultícia, la ignorància i la vanitat. Però si volem continuar vius i actius, no podem caure en la temptació d’abandonar el camp de batalla. La nostra obligació, com la del meu amic Andreu i els altres maçons, és defensar els drets de totes les minories i exercir-los en públic i en privat, amb la cara ben alta, no fugir i deixar la casa en mans de l’enemic.