Ferrer Pastor havia nascut a La Font d’en Carròs l’any 1918, al si d’una família modesta amb un grapat de fills, dels quals en van sobreviure quatre. Francisquet va ser l’últim perquè son pare va morir dos mesos abans del seu naixement. Per això, la mare es va veure obligada a abandonar el poble i tots emigraren a València, on la vida devia ser més benigna… L’orfe va ser acceptat, poc de temps després, a l’hospici de Sant Joan Baptista, on es va fer home, en les condicions que podem imaginar.
Després de la guerra i en plena dictadura, trobem Ferrer Pastor treballant de corrector de proves a la redacció del Levante, el mateix diari que, ara, a pesar de la reforma laboral i dels salaris miserables, no pot pagar un professional que revise l’edició digital en “valencià”… També va treballar, d’impressor i de qualsevol cosa que li pagaren, a la impremta de Domènech, el de Las Provincias, i al diari Jornada, on va perdre la mà esquerra en un accident laboral.
Mentrestant, com que no havia oblidat els seus orígens ni aquella llengua infantil del seu poble, que a penes sentia parlar a la capital, Ferrer Pastor va assistir als cursos de valencià, presencials o per correspondència, que Carles Salvador, Enric Valor, Josep Giner i alguns altres patriarques valencians impartien a Lo Rat Penat. Amb molt de profit, tot s’ha de dir, perquè als quatre dies ja estava capacitat per a exercir ell mateix de mestre.
Com que el franquisme només permetia l’ús escrit de qualsevol llengua que no fóra l’espanyol en manifestacions folklòriques o religioses, Ferrer Pastor va tindre una gran idea: elaborar un diccionari de la rima que resultara útil per als poetes que participaven en els Jocs Florals, l’única opció legal que permetia publicar un text en valencià.
Ferrer Pastor i Josep Giner aconseguiren editar mil exemplars del seu diccionari, sufragat per alguns patricis valencians que encara conservaven hàbits socials petitburgesos, abans que els còmplices de la dictadura imposaren la cultura de l’autoritarisme, la prevaricació, el menyspreu i la prepotència que encara practiquen els hereus.
Amb el pas del temps, aquell Diccionari de la Rima va engendrar molts fills i el nom de Francesc Ferrer Pastor va entrar en desenes de milers de llars valencianes, escrit a la portada del seu popular vocabulari. En justa compensació, els veïns de La Font d’en Carròs han batejat amb el seu nom la biblioteca municipal i els seus parents i amics han posat en marxa una fundació que s’ha marcat l’objectiu de treballar per “la difusió i normalització del valencià a tots els àmbits d’ús i cultura”.
Un objectiu que, a pesar dels sacrificis i de les aportacions de persones com Ferrer Pastor, encara no està a l’abast dels valencians perquè “tots els àmbits” són el carrer i la ràdio, les escoles i la televisió, els estadis de futbol i les misses de dotze, els diaris impresos i els tanatoris, els hospitals i els anuncis, els senyals de trànsit, les pàgines de contactes sexuals i la cultura.
