Durant molts anys, en aquesta data infausta, els vencedors desfilaven, amb la camisa nova acabada de brodar, pels carrers dels nostres pobles, braç en alt i cara el sol, encara que, després, totes aquelles manifestacions purament feixistes, foren substituïdes per proclames anticomunistes, perquè els còmplices de Franco volien deixar clar que eren aliats del bloc occidental en la guerra freda. Els vençuts que no estaven tancats ni reposaven eternament en qualsevol descampat rebien una pagueta que posava de manifest la bona voluntat dels empresaris del règim, coneguda amb el nom de “paga del 18 de julio”.
Curiosament, quan els pares de la Constitució actual reinstauraren, a la seua manera, aquesta democràcia manifestament millorable, aquella paga extraordinària es va traslladar al dia 24 de juny, onomàstica del pare del rei actual. I va ser precisament un 18 de juliol, el de l’any 2007, el dia que la revista satírica El Jueves va dedicar la seua portada a la subvenció de 2.500 euros per fill concebut, que havia proclamat als quatre vents el govern de Rodríguez Zapatero.
En aquella portada, l’actual rei i la seua senyora legítima, en conill però sense els atributs sexuals a la vista, follaven –això que ara en diuen “practicar sexe”– en la postura del gosset i Felipe li deia, a Letizia, que si concebien un fill i el govern els donava 2.500 euros, aquell acte seria l’activitat més semblant a un treball que haurien realitzat en la vida. El jutge Juan del Olmo, l’home que va tancar Egunkaria i que argumenta que dir “zorra” a una dona no és un insult perquè la rabosa és un animal intel·ligent i sagaç, va considerar que aquella portada era “claramente denigrante y objetivament infamente” i va ordenar el segrest de la revista i la destrucció de les planxes que havien servit per a imprimir-la.
El fet ens dóna moltes pistes sobre l’estat d’aquella democràcia que Paca la Culona va deixar ben lligada i sobre els coneixements que alguns jutges tenen de l’edició, perquè fa molts anys que els llibres i les revistes no s’imprimeixen amb planxes… En resum, els autors de la portada van ser condemnats a pagar sengles multes de 3.000 euros i, a hores d’ara, el conflicte encara circula pels despatxos legals d’Europa. A veure si algú amb trellat és capaç d’anul·lar aquella sentència postfranquista.
El Jueves, hereva d’El Papus i col·lega de Charlie Hebdo, no va rebre tantes mostres de solidaritat com la revista francesa. I això que, al llarg de la seua història, ha comptat amb alguns dels millors caricaturistes, dibuixants (o com es diga) contemporanis: Romeu, Óscar, Ivá, Ventura i Nieto, Perich, Quino o Forges, a més dels valencians més joves, Pallarés o Lalo Kubala… I aquella revista del 18 de juliol no és l’única que els ha causat problemes, com saben molt bé els seus editors i molts dels seus col·laboradors.
En aquest 18 de juliol de seixanta anys després del colp d’estat, anècdotes com les esmentades deixen ben clar que aquesta democràcia fa més aigua que el Titànic, que els mitjans de comunicació només es mostren solidaris amb la llibertat d’expressió quan els ho manen, que els jutges també poden cagar-la ara i adés i que els reis no solen treballar, ni tan sols quan follen.
