Després, amb el cap sota el braç, el cos de sant Jaume va navegar pel Mediterrani, sobre una llosa o balsa de pedra tripulada per dos àngels i quan va arribar a l’estret de Gibraltar va virar a babord i continuà el seu viatge fins al lloc on, per aquell temps, s’acabava el món: Finisterre.
Si tenim en compte de quina manera va arribar el cos mutilat de l’apòstol a Galícia, no ens pot sorprendre que el trobaren, molts anys o molts segles després, a unes quantes llegües de distància, just on ara hi ha la tercera ciutat més visitada del món cristià, després de Jerusalem i de Roma: Sant Jaume de Compostel·la.
Els Pirineus, pletòrics i plens de natura verge, eren la infantesa. Les terres d’Aragó i de La Rioja, fèrtils i productives quan estaven ben treballades, eren la plenitud, la maduresa. La Castella àrida i plana representava la vellesa i la mort i, finalment, la Galícia humida, verda, feraç i acollidora, era la imatge del paradís.
Encara que hi ha hagut èpoques de poca fe en les virtuts de les relíquies i els beneficis dels pelegrinatges a llocs sagrats, des de mitjan segle passat, les visites al sepulcre de l’apòstol creixen cada any, com si els nostres contemporanis encara necessitaren aferrar-se a una remota esperança de salvació eterna, pagant allò que convinga.
No descobriré cap secret si afirme que, en qualsevol època de la història, la classe dominant sempre ha promogut, o ha sacralitzat, algunes pràctiques gregàries, amb l’objectiu d’imposar la seua cultura, la seua forma d’entendre la vida, de veure el món, a les classes inferiors. Per això, i sense haver de recordar que, com va observar Einstein, l’estupidesa humana no té límits, no ens hauria d’estranyar gens l’èxit multitudinari d’un joc tan peculiar com el Pokémon go.
La gent que persegueix imatges virtuals pels paisatges urbans del país, busca també una satisfacció immediata quan assoleix els seus objectius a curt termini i, com els antics pelegrins i els d’ara, accepta les condicions que li imposen les empreses d’entreteniment amb l’esperança d’arribar a gaudir, en el futur, d’un paradís tecnològic tan incert com l’altre, pagant tant com convinga. Els qui no entrem en el joc no gaudirem mai del paradís ni sabrem què és la vida eterna virtual. L’únic consol que ens queda és imaginar que si intentem predicar entre els gentils la nostra visió de la realitat, del paradís i de la salvació, probablement no morirem decapitats.
