Potser per això, perquè sabem que encara han de superar tots les obstacles que ens presenta l’existència, abans d’arribar a la maduresa, els estimem tant i ens sacrificaríem per elles i per ells sense pensar-ho, com feren els nostres pares, els nostres avis i, en general, els nostres avantpassats.
Les persones de la meua generació i de les pròximes, nascudes entre els anys 40 i els 60, hem hagut de lluitar, d’eixir al carrer, de passar por i, de vegades, d’ofrenar la nostra llibertat o les nostres vides, per tal de deixar a les generacions posteriors un món més humà, més habitable, més digne de ser viscut. Des de les protestes de les sufragistes a les vagues dels jornalers del camp, dels obrers de les grans fàbriques o dels miners; des de les actuacions clandestines contra els abusos del franquisme a les manifestacions per defensar els drets de totes les minories; des de les tortures i les humiliacions que han sofert tantes persones als assassinats institucionals, la raça humana ha estat capaç de forjar una societat amb menys injustícies, amb més drets, amb menys diferències entre els humils i els poderosos, amb més comoditats que ni tan sols la gent més poderosa del passat podia gaudir.
Ens hem de sentir orgullosos de totes aquestes persones que, amb les seues aportacions cíviques, científiques, tècniques, culturals o artístiques, han contribuït al llarg del temps a deixar-nos un món millor, a pesar que, entre els humans, també hi ha gent indigna, violenta, opressora, envejosa i estúpida…
Per això, ara mateix, quan un grup de buròcrates neoliberals i corruptes, al servei dels poders que pretenen controlar el món, ens volen fer creure que hem de renunciar als drets que hem heretat gràcies a tants sacrificis, ens volen convéncer que el capital és més important que una sola vida humana, ens volen manipular al seu gust per tal de continuar al cim de la piràmide social, els qui ja hem assolit una certa edat no ho hauríem de consentir de cap de les maneres.
La meua néta Júlia ha de poder tindre accés a l’educació fins que la societat li puga traure tot el suc que siga capaç d’aportar, en benefici de tots; ha de gaudir d’una atenció sanitària que li permeta anar pel món amb la seguretat que qualsevol contratemps serà resolt de la millor manera possible, sense que haja de renunciar a res; ha de poder treballar en un ofici que la faça feliç, li permeta viure dignament i la faça sentir orgullosa de les seues aportacions a la societat que l’acull i la justifica; ha de tindre la seguretat que, després d’haver treballat tota una vida, l’estat que haurà mantés amb els seus impostos li assegure una vellesa serena, plena i satisfactòria…
Si els deixem fer, si els consentim tots els abusos que volen perpetrar, si renunciem als drets que hem adquirit amb sang, suor i llàgrimes, serem uns traïdors sense sang a les venes i deixarem als nostres néts un món pitjor que el que ens deixaren a nosaltres els nostres avis… No cal recordar que, com he dit abans, la majoria de persones que tenim néts ja hem superat l’equador de les nostres vides; per tant, a mi no em costaria gens tornar a eixir al carrer, tornar a la clandestinitat, tornar a posar en joc, si cal, la poca vida que em queda, perquè la meua néta s’ho mereix tot i els malparits que ens volen llevar les ganes de viure no mereixen ni l’aire que respiren.
