Al llarg dels últims anys de la seua vida, Enric Valor va rebre reconeixements ben merescuts per part dels seus contemporanis amb trellat. És doctor Honoris Causa per diverses universitats, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, cosa molt més valuosa, per rara, el de les Lletres Valencianes; molts centres educatius porten el seu nom i, en definitiva, els contemporanis d’Enric Valor, potser amb una miqueta de retard i amb reticències per part dels de sempre, l’hem posat al lloc que li correspon en el panteó de personatges il·lustres valencians.
Però, per les casualitats de la vida, resulta que tal dia com hui també fa anys Manel Alonso, que va nàixer a Puçol el 22 d’agost de 1962 i encara no ha parat de treballar pel país i per la nostra cultura des que té ús de raó. L’efemèride, que em serveix per felicitar-lo i desitjar-li que passe molts anys en companyia de les persones que estima i fent les coses que li agraden, també em serveix d’excusa per recordar, als lectors i als nostres representants polítics, que al País Valencià també hi ha escriptors vius.
Manel Alonso és poeta, narrador, periodista i editor, que no és poca cosa, i s’ha dedicat tota la vida a escriure, informar, editar i promoure escriptors i escriptores vius, persones amb molt d’entusiasme en la majoria dels casos i amb algunes necessitats, com ens passa a quasi tots els mortals. No fa gaire temps, Alonso es queixava de la seua situació personal en alguns mitjans i va rebre moltes mostres d’afecte i comprensió per part de lectors i de col·legues, com és natural.
Allò que ja no és tan natural és l’oblit ignominiós a què ens condemna aquesta societat, capaç de reconéixer, quasi sempre tard, els mèrits de les persones que han aportat el seu granet d’arena a la dignitat del poble valencià, des d’Ausiàs March a Carmelina Sánchez-Cutillas o des de sor Isabel de Villena a Ovidi Montllor, però també molt capaç d’oblidar que no vivim només del passat i de les antigues glòries. Que també hi ha gent que escriu ara mateix, amb les mateixes esperances i la mateixa il·lusió que posaren en el seu treball totes aquestes persones que mereixen els nostre record i el nostre homenatge.
Hem pogut llegir en els mitjans de comunicació que encara s’ocupen d’aquestes coses, que la nostra Generalitat ha fomentat ajudes a les arts escèniques, a la dansa, als museus, a les bandes de música, als guionistes, als llibreters o als editors… Però no he vist cap ajuda, cap reconeixement, ni que siga honorífic, als escriptors vius, a les persones que, com deien Valor i Sanchis Guarner, intenten impedir cada dia la destrucció cultural i espiritual del nostre poble perquè saben que “la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria”.
Ells i elles també mereixen el nostre reconeixement i, en els temps que corren, la nostra solidaritat i la nostra ajuda institucional i privada, perquè són els Enric Valor i les sor Isabel de Villena del futur. De fet, són els i les responsables del nostre futur com a poble, els que ens asseguren que en tindrem un, més o menys brillant segons com els valencians i els seus representants consideren que és d’important la seua faena, la que estan fent ara mateix, a pesar dels problemes, les frustracions, els fracassos i el silenci sepulcral de les sirenes, de les institucions i dels mitjans de comunicació.
