Oroville era un dels nombrosos nuclis de població que van créixer als peus de les muntanyes de Califòrnia a partir del 1849 quan esclatà la febre de l’or i la regió va ser envaïda per milers de buscadors, aventurers i gent de mala vida que, en el transcurs d’aquell mig segle, no sols s’havien establert en aquell territori, sinó que havien esgotat els recursos naturals: els arbres, per a construir aqüeductes i tots els altres enginys necessaris per a obtenir or, i els animals, per a alimentar-se o per pura diversió.
Aquelles terres eren l’hàbitat dels ishi, una de les últimes ètnies de Nord-Amèrica que havien resistit la pressió del colonitzadors. L’home que va arribar a Oroville el matí del 29 d’agost era l’últim membre de la tribu. Ell, amb un grapat de supervivents, havia viscut amagat a les muntanyes durant molts anys, fins que es va quedar sol i, obligat per la necessitat de companyia humana, va decidir baixar al poble dels invasors.
Quan li preguntaren el nom, només va saber dir que era ishi, que volia dir ‘persona’ en la llengua yahi, la que parlaven tots els membres de la seua tribu i molts altres nadius americans, que ja havien estat exterminats. Ishi no podia dir el seu nom perquè, en la seua civilització, dir el nom propi era tabú, de manera que aquell va ser el nom amb què el batejaren els periodistes dels diaris de San Francisco, que van publicar desenes d’històries, quina de totes més falsa i més fantasiosa, sobre “l’últim nadiu americà”.
Des del dia que es va deixar veure pels rostres pàl·lids fins al dia de la seua mort, causada per la tuberculosi, a finals del 1916, Ishi va residir al museu d’antropologia de la Universitat de Califòrnia, on era visitat, diumenges i dies de festa, per les famílies dels colonitzadors, encuriosides per veure amb els seus ulls l’últim “salvatge” d’aquelles terres que ja formaven part dels Estats Units i de la civilització occidental.
Durant aquells anys, Ishi, tot i que li resultava molt difícil comunicar-se, va estar explicant als estudiosos els costums i les llegendes del seu poble, les creences espirituals, la cultura i, sobretot, el funcionament i l’esperit de la seua llengua, que era la seua manera de veure el món i de conviure amb les forces de la naturalesa: la seua identitat, en una paraula.
La fama mediàtica d’Ishi el va convertir en un exemple de com les civilitzacions superiors s’imposaven a les més febles i els mestres de les escoles explicaven que aquell home era l’últim indígena viu dels Estats Units, encara que molts xiquets i xiquetes que assistien a aquelles classes pertanyien a pobles autòctons i, per tant, ells també eren americans de naixença, encara que ja no parlaven les seues llengües, sinó la llengua dels invasors que estaven “civilitzant-los” i, per tant, havien perdut la identitat.
Sovint, i des de fa anys, en llegir alguns comentaris en les xarxes socials, escoltar com parlen alguns dels nostres representants polítics, endinsar-me en algunes traduccions tòxiques, sorprendre’m en conéixer les reaccions d’alguns personatges quan senten parlar en valencià o explorar, per curiositat, les pàgines de la “traducció” al valencià del Levante, m’identifique amb Ishi; però en compte de voler baixar a buscar la companyia dels que haurien de ser els meus iguals, m’entren ganes de pujar-me’n a la muntanya…
