Qui dia passa any empeny – 5 de setembre

El dietarista Pere Joan Porcar va deixar escrit que el dia 5 de setembre de 1604, diumenge, hi hagué un acte general de la Inquisició a la plaça de la Seu de la ciutat de València. Encara que el cronista no entra en detalls, hem de suposar que la plaça estava de gom a gom, perquè era festa i aquells espectacles, freqüents a la ciutat, atreien les multituds perquè eren entretinguts, exemplars i gratuïts. Aquell dia, el virrei, Joan de Sandoval, duc de Lerma, natural de Gandia i casat amb Bernardina Corzo, tenia visita perquè el seu germà, el marquès de Villamiza, estava passant uns dies a la ciutat. De manera que, com encara hi feia calor, la família de nobles va contemplar les diverses parts de l’acte des del balcó del palau, a l’ombra d’un reboster de domàs verd; és a dir, d’un envelat que els protegia del sol i els proporcionava una certa intimitat. El duc de Lerma va durar poc en el càrrec, perquè va morir l’any 1606, però es nota que tenia bon gust, que sabia viure i que era un bon amfitrió.

Els actes de la Inquisició solien ser llargs i variats. Començaven amb una missa solemne amb sermó apocalíptic inclòs i, després, hi havia processó i passeig dels heretges, que després d’haver estat torturats per animar-los a confessar, eren exposats a la vergonya pública, abans de passar a mans de la justícia secular, que era l’encarregada de les execucions perquè, així, els inquisidors no pecaven contra el cinqué manament i se n’anaven a dormir amb les mans netes i la consciència immaculada. Aquell diumenge, foren passejats dos agutzils, l’un per heretge i l’altre per fetiller, i com a fi de festa va ser cremat “un fill de la mallorquina de Mislata, christià nou”.

Només quatre dies després, dijous 9 de setembre, la festa va continuar amb un tal Pere Saragossà, de Meliana, que amb uns altres còmplices, havia entrat a un vaixell de francesos per a robar i havia acabat matant-ne tots els tripulants. Pere Saragossà no va ser acusat d’heretge i, per tant, la Inquisició no va participar en l’execució, però tenia antecedents perquè era un home de mala vida i havia comés moltes maldats. De manera que, després de la missa, li donaren garrot al peu de la forca, sense haver-lo deixat confessar ni combregar, encara que ell, fent-se l’orat, no parava de cridar “¡Abran a mi mujer!”, en un intent desesperat que li perdonaren la vida o, potser, d’emportar-se la dona a l’infern per tindre companyia.

Després del garrot, el feren “quartos”, que vol dir que quatre cavalls, cadascun lligat a una extremitat del cadàver, l’estiraren en direccions contràries, fins que el partiren en quatre trossos. Tot normal, llevat que, quan anaven a soterrar els “quartos”, persones dignes de fe van veure com, a la fi de la columna vertebral, aquell home tenia com una cua de porc, més o menys d’un pam de llarga i peluda.

En són moltes, les imatges que ens poden vindre al cap i les emocions que ens pot despertar la lectura d’aquestes notes una miqueta misterioses; però, a mi, em fan pensar, sobretot, en la sort que he tingut per haver nascut a mitjan segle passat perquè, en aquella època no tan remota, qualsevol Cañizares m’hauria pogut torturar, passar pel garrot i fer-me “quartos”, mentre una multitud d’incondicionals, com els que han firmat el manifest de suport al cardenal, escopia sobre el meu cadàver.