Però la fama no li va reportar els diners que necessitava per a viure i, al llarg de la seua vida, Owens va fer de tot: des de córrer contra cavalls, en un espectacle que no tots aclamaren, a donar avantatge a homes que mai no aconseguiren guanyar-li. També es va quedar en la misèria, va reviscolar gràcies a algunes ajudes estatals i a alguns fabricants d’articles esportius, que el patrocinaren, i l’any 1968, quan alguns atletes negres pujaren al podi en les olimpíades de Mèxic i aixecaren els punys tancats, per solidaritzar-se amb el Black Power, va declarar, sense gens d’entusiasme pel gest, que “Un puny tancat només té sentit quan estem agafant diners”. Hem de suposar que aquelles paraules eren filles de la misèria que l’acompanyà al llarg de quasi tota la seua vida, perquè la lluita dels anomenats afroamericans encara no havia acabat i la perspectiva de tindre un president més o menys negre als Estats Units era, aleshores, inimaginable.
De fet, un altre 12 de setembre, el de l’any 1972, la policia de Sud-Àfrica va assassinar sense miraments el líder del Moviment de Consciència Negra (BCM) Steve Biko, després d’haver-lo tingut un mes tancat a la presó en condicions del tot inhumanes, d’haver-lo torturat i d’haver-lo traslladat a més de mil quilòmetres de distància, a la presó de Pretòria, on va arribar ja pràcticament mort. Quan l’opinió pública i les pressions econòmiques obligaren el govern de l’apartheid –o de la separació, per als blancs– a matisar la política repressiva contra els negres i les minories racials de Sud-Àfrica, una investigació del govern va exculpar la policia i la mort de Biko va quedar impune fins que Mandela i les forces socials del canvi el van reconéixer com un màrtir de la causa.
L’any 1980 Peter Gabriel, que havia format part de Genesis, li va dedicar una cançó memorable que han cantat també Joan Baez, Simple Minds o Paul Simon. I Richard Attenborough va dirigir una pel·lícula, Crida llibertat, que és un homenatge a tots els màrtirs de la lluita per l’alliberament, primer, i la igualtat, després, dels negres d’arreu del món.
De la mateixa forma com Jesse Owens, empentat per la fam, va posar el dit en la nafra de la misèria, Biko també ens ha deixat una frase de les que no es posen en facebook per convidar-nos a començar el dia amb il·lusió. “L’arma més potent que tenen els opressors –va dir– és la ment dels oprimits”.
I així continuem, després de tants anys, negres, blancs, rojos o multicolors: els uns morts de fam i amb la necessitat de tancar els punys per tindre algun duro que els permeta sobreviure i els altres amb la ment corcada per les opinions i les mentides, repetides fins que semblen veritats, dels opressors.
