De fet, en el manifest escrit per López de Ayala i llegit en públic per Topete, els revolucionaris cridaven el poble a les armes, però estaven convençuts que els seus objectius polítics els compartien totes les classes socials i totes les ideologies, inclosos “los ministros del altar”, és a dir, els capellans, que eren els més interessats a acabar amb els vicis.
Poc de temps després, es van celebrar unes eleccions que consolidaren el vot universal masculí i que, al País Valencià, guanyaren clarament els republicans, encara que, a l’hora de la veritat, les Juntes Revolucionàries que es formaren a quasi tots els pobles no tenien ni un sol representant del proletariat incipient i, menys encara, dels jornalers: mentre els homes preparats pretenien construir una alternativa a la monarquia, ells havien de treballar per dur el jornal a casa, on els esperaven les dones i els fills.
Isabel II se’n va anar a França, sense renunciar als que considerava els seus drets –el tron era seu, com l’escó de Rita Barberà al senat–, però l’alegria a penes va durar sis anys, coneguts amb el nom de “sexenni democràtic”, durant els quals es van celebrar més eleccions que des de la mort de Franco. Entremig, els generals, els financers, els ministres i els cacics –com un tal Fabra de Castelló, avantpassat de l’inefable don Carlos– intentaren els sorpasso als isabelins amb el regnat breu i estrambòtic d’Amadeu de Savoia, un rei tan prescindible com els dosos de la baralla, però elegant, net i sense malalties infeccioses conegudes…
Els historiadors moderns encara no s’han posat d’acord sobre les causes últimes de La Gloriosa, perquè n’hi ha que busquen la veritat però també n’hi ha alguns que volen ajustar la realitat a les seues teories o als interessos de la seua classe. Les alternatives són: la revolució va tindre unes causes estrictament polítiques, perquè la gestió monàrquica, arbitrària i corrupta, impedia el progrés, o la revolució va ser empentada per la misèria econòmica, perquè les collites dels últims anys no havien estat bones i la gent començava a passar fam.
El cas és que, a l’hora d’enfrontar-se a les urnes, els homes no tenien gaires alternatives: votaven els qui consideraven més preparats per a gestionar, honradament, els diners públics o els candidats que els deien els senyorets. Perquè aquelles primeres eleccions “democràtiques” estaven molt condicionades pel caciquisme imperant: a voltes, els guanyadors no tenien problemes per a fer ús de la força contra els seus contrincants, hi ha documents que demostren la compra de vots, hi ha actes falsificades i censos electorals imaginaris, amenaces, atemptats…
Ni La Gloriosa va ser digna de glòria ni el sexenni democràtic va ser democràtic, a pesar de la bona voluntat de la població, que només pretenia viure amb una miqueta més de dignitat. Però de tots els paral·lelismes que podem establir entre aquella època i l’actual, que no en són pocs, el més sorprenent és la semblança física entre la reina Isabel II i la dona que anava per a alcaldessa perpètua de València, Rita Barberà. La història, a voltes, ens convida a la reflexió d’una manera tan clara, que ignorar-la no només ens condemnaria a repetir errors passats, sinó que posaria ben clarament de manifest que l’evolució de la raça humana s’acabà fa uns quants anys.
