Si els especialistes no ens enganyen, a Europa es parlen més de dues-centes llengües de les quals, segons la UNESCO, les que tenen cent mil parlants estan en estat de supervivència i només les que passen del milió d’usuaris estan fora de perill, per ara. La nostra, parlada i se suposa que escrita per més de deu milions de persones, s’ensenya canònicament en 125 universitats de trenta-dos països i ocupa el lloc catorzé entre les llengües europees més parlades, encara que l’ús que en fem en Internet, ens col·loca al lloc vuité, que no està gens malament.
Són dades aproximadament objectives que he considerat convenient d’exposar, ara que els valencians tenim entre mans el complex decret de plurilingüisme que ha de substituir la massacre lingüística que va impulsar el forense Font de Mora i va continuar la consellera Català que, en el cognom, porta la penitència.
Les crítiques a l’esborrany del decret que he tingut l’ocasió de llegir em semblen molt raonables, encara que no sóc un expert en els procel·losos averanys de la burocràcia educativa. Diuen, els que sí que es consideren experts, que la política lingüística que pretén implantar el decret es basa en els criteris de les universitats valencianes, que deixa el model educatiu de cada centre en mans dels consells escolars, que l’han d’aprovar per una majoria de dos terços, i que bona part de la complexitat de la normativa es deu al fet que pretén ajustar-se al “marc comú europeu”.
Les universitats valencianes són unes institucions molt respectables que imparteixen en castellà una bona part de les assignatures que haurien de vehicular-se en valencià; això ho saben tots els estudiants que han passat per les aules al llarg dels últims anys i ho saben, també, aquells catedràtics que argumentaven que no necessitaven saber valencià per a ser un bons professionals… Els consells escolars, que també són molt respectables, no estan formats, majoritàriament, per persones expertes en qüestions educatives i, menys encara, en estructures mentals tan complexes com les que genera un plurilingüisme hipotètic i, a més, després de vint anys de governs populars, l’autoodi està més arrelat que mai en sectors importants de la societat civil valenciana.I el “marc comú europeu” fa tanta pudor com la majoria de mesures neoliberals de les institucions europees i posa les llengües minoritzades en un vergonyós tercer lloc, després de les oficials i de la llengua franca del nostre segle.
Tot això, i moltes altres consideracions que no puc desenvolupar ara i ací, em fan penar que, en efecte, el conseller Marzà i els seus col·laboradors hauran de filar molt prim si volen assolir l’objectiu que els xiquets valencians entenguen, parlen i escriguen tres llengües, en acabar els estudis obligatoris. M’agrada imaginar que els possibles defectes detectats en l’esborrany es deuen a la complexitat del projecte més que no a la por o la covardia… Però el detall que em fa pensar que el decret, ara mateix, és manifestament millorable, és que els agrada als redactors de Las Provincias i d’El Mundo i als representants dels centres concertats.
