Qui dia passa, any empeny - 3 d'octubre

Els paral·lelismes que presenten les vides i les actuacions d’algunes persones són, a voltes, tan evidents, que em fan creure en la reencarnació, com els passa als practicants de certes religions orientals i a molts extreballadors de Canal 9. Fa uns dies, els convidava a comparar l’aspecte físic d’Isabel II amb el de Rita Barberá, un fenomen inquietant. Avui, en l’aniversari de la fundació de la Real Academia Española, l’any 1714, per part de Felip V, els he de confessar que el primer Borbó m’evoca sovint la imatge de l’ínclit Eduardo Zaplana, fundador de la “nostra” acadèmia, que acaba de publicar un diccionari preciós, a molt bon preu. Les paraules i expressions que van en cursiva en aquest article, per cert, són la meua modesta aportació a la pròxima edició del diccionari.
 
Com Felip V va fer amb els decrets de Nova Planta, als inicis del segle XVIII, Eduardo Zaplana, a finals del segle XX, va voler esborrar a consciència els últims vestigis d’identitat cultural i, potser, de vergonya, que quedaven en les institucions públiques valencianes. Com Felip V i els seus favorits de la cort, Zaplana i els seus assessors intentaren eliminar a qualsevol preu les diferències que dotaven de personalitat el poble valencià, les famoses senyes d’identitat. L’un, per uniformitzar-nos amb Castella i l’altre, també. Les coincidències continuen quan els dos personatges s’atorguen una autoritat moral que no tenen en absolut per controlar una llengua que ni és la seua ni volen assumir com a pròpia. Felip V, que parlava francés, va intentar que el castellà fóra l’única llengua dels seus súbdits perquè les diferències el marejaven. Zaplana, que és de Cartagena, va intentar tancar el valencià en una gàbia institucional, i en va donar la clau als polítics, amb la mateixa intenció que el rei francés: veure si callàvem i deixàvem de molestar amb les nostres peculiaritats, els nostres drets i les nostres mandangues.
 
Les intrigues cortesanes que el rei Felip V va promoure al seu voltant fomentaren enveges, enemistats i enfrontaments que dispersaven la força dels enemics i, per tant, els afeblien; com va passar amb les relacions que va establir Zaplana amb alguns mitjans de comunicació i amb els nomenaments dels seus amics, i amigues, per a càrrecs que els venien molt grans però que els valencians hem estat pagant generosament, a tanto por porrate, durant molts anys.
 
Potser perquè els valencians som curts de memòria i hem oblidat els seus xanxullos, o perquè Eduardo Zaplana no té la categoria d’un personatge històric, encara no s’ha publicat la seua llegenda negra, que sí que acompanya la memòria del primer Borbó; però els efectes nefastos de les seues obres han estat tan semblants com les dues cares llargues dels personatges, l’un blanc com un paper i l’altre bronzejat com un xulopiscinas.
 
Però més enllà de la hipotètica reencarnació, una miqueta basta, bizarra que en dirien els moderns, del rei amb cara d’espardenya en un personatge de pel·lícula de Bigas Luna, hi ha un misteri en la vida de Zaplana que resulta encara més pertorbador: ¿com és possible que amb la quantitat de corrupció, sospitada i confirmada, que ha embrutat la reputació de tants personatges “populars” valencians i que, fins i tot, n’ha portat alguns a la presó, Eduardo Zaplana haja eixit sempre amb la cameta en alt, és dir, de rositas?  


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat