Per això, i encara que només fóra per commemorar que aquell remot 9 d’octubre, València havia tornat a ser una ciutat cristiana, uns quants prohoms aconseguiren que les autoritats locals celebraren una setmana de festes i que les sufragaren amb més de sis mil lliures del comú.
Del 8 al 14 d’octubre de l’any 1738, tant a la ciutat de València com a tots els pobles importants del territori que havien arravatat als sarraïns les tropes del rei en Jaume, hi van haver festes, celebracions, versos satírics, dinarots dignes d’un sàtrapa, monuments, enramades de carrers i molta mala bava, perquè alguns valencians encara tenien obertes en carn viva les ferides de la guerra i les humiliacions de la pau.
A València, les festes començaren dimecres, vespra de sant Donís, amb una desfilada solemne que, a l’hora de la veritat, va resultar massa llarga per als pròcers més vells o més maltractats per la vida. L’arquebisbe Mayoral, un parell de regidors i tres canonges no van poder acabar-la a peu i tornaren arrere, molt contrariats, la majoria a cavall i uns pocs en lliteres, entre rialletes mal dissimulades i comentaris ofensius.
L’endemà de matí, hi hagué una missa cantada, concelebrada per tres bisbes, i un sermó molt sentit i una miqueta massa llarg, que va ser recordat durant molts anys. Els altres dies, els gremis desfilaren per tots els barris de la ciutat, representaren comèdies, van encendre lluminàries que deixaren la gent amb la boca oberta, ornaren amb tapissos i vànoves els balcons de les cases principals, construïren uns altars que eren monuments i dispararen focs d’artifici.
Als palaus i als jardins més abrigats de la ciutat s’hi oferiren convits que acabaven a l’alba, amb balls i atraccions; alguns cavallers van córrer bous a la plaça del Mercat i només una tempesta inoportuna, inesperada i violenta, que va esclatar la vesprada del mateix dijous, quan estava a punt d’eixir la processó, va deslluir la festa.
Amb els carrers enfangats, la processó es va suspendre i, encara que de nit ja no plovia, les lluminàries i els focs d’artifici s’havien mullat i no feren gens de goig. Però, l’endemà, divendres 10 d’octubre, el sol i el vent de ponent eixugaren els carrers de València i, a mitjan matí, les autoritats anunciaren que la processó solemne que s’havia ajornat la vespra, eixiria de la seu a les tres en punt, perquè també era llarga i la humitat de les nits valencianes rosegava de mala manera els ossos dels vells. De manera que l’acte més solemne del cinc-cents aniversari de la conquesta es va celebrar, a València, tal dia com hui de 1738.
“Han passat anys, molts anys”, va deixar escrit Estellés, però les commemoracions del 9 d’Octubre, tant si plou com si fa sol, encara semblen més una acció de gràcies perquè aquell dia la ciutat va tornar a ser cristiana, una concessió a l’enyorança per les glòries antigues i els privilegis perduts, que no una festa que celebre l’orgull moderat de ser valencians, ara i, sobretot, en el futur. Tots a una veu? Home, per l’amor de Déu!
