Qui dia passa, any empeny - 17 d'octubre

Tal dia com hui de l’any 1986, a Lausana, el senyor Samaranch, que presidia el comité encarregat del negoci mundial de les olimpíades, va anunciar que les de l’any 1992 s’havien de celebrar a Barcelona i, com hauria dit Piqué: “¡Contigo empezó todo!”.
 
Tampoc és que amb les olimpíades de Barcelona començara la massacre contra els béns públics i les persones menys afavorides per la fortuna, que és una paraula polisèmica: la cosa ja venia d’abans. Sense comptar la sagnia franquista, que s’accelerà durant els últims anys del dictador perquè els addictes al règim no s’acabaven de creure que el seu caudillo ho havia deixat tot “atado y bien atado”, aquell mateix any, el dia 12 de març, els espanyols votaren que volien quedar-se a l’OTAN. Després, el PSOE va guanyar, amb majoria absoluta, unes eleccions generals anticipades i, a finals d’any, Jordi Pujol va ser declarat innocent en el cas Banca Catalana. Només per refrescar una miqueta la memòria...
 
La prevaricació, el nepotisme, la traïció, l’avarícia, les injustícies, els abusos i la crisi, que serveix d’excusa per a tot, ja estaven instal·lades en la nostra societat, abans d’aquell anunci històric. Però, segons els experts, el volum de diners que es van moure des del dia de l’anunci a la clausura de l’esdeveniment, per part de Pasqual Maragall, es van aproximar als tres bilions de pessetes, sense comptar les metàstasis de l’exposició universal de Sevilla i la capitalitat cultural de Madrid, que també van moure una bona quantitat de pasta. Calculen vostés el tres per cent de volum total de negoci i es podran fer una idea de com van anar les coses.
 
La propaganda oficial, consensuada per totes les forces vives, molt capaces de posar-se d’acord quan es tracta de fer negocis, posava l’èmfasi en la millora de l’esport de base, la participació de milers de voluntaris, que donaren moltes hores de la seua vida per la causa, i la teranyina empresarial teixida amb diners públics i privats, que era un exemple magnífic de col·laboració entre les entitats públiques i la iniciativa privada.
 
Després de l’anunci de Samaranch, només alguns col·lectius minoritaris, marginals, es manifestaren en contra de tanta alegria i tanta harmonia entre dretes i esquerres, nacionalistes espanyols i catalans, patronal i sindicats... La resta de la societat estava encantada –que també és una paraula polisèmica– i les olimpíades foren un èxit, tant per a Barcelona com per a Espanya. La llàstima va ser que, després, haguérem de pagar la factura entre tots, a tant per barba, encara que només alguns se’n beneficiaren i que, a l’hora de passar comptes, la teranyina empresarial s’havia embolicat de tal manera que l’única doctrina econòmica aplicable era: busca qui t’ha pegat!
 
Cau pel seu pes que han canviat moltes coses des de l’any 1986 i que han canviat encara més de pressa des de l’any 1992. Però la facilitat amb què les forces vives manipulen la voluntat popular perquè unes majories immenses consideren que allò que és bo per als poderosos és bo per a tots, és encara escandalosa. O, almenys, això ens volen fer creure les enquestes.      


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat