El ministeri de Cultura, i supose que la conselleria corresponent i moltes biblioteques, solen preparar activitats especials per a celebrar l’existència d’aquests establiments, generalment públics, que són l’última trinxera contra la plaga d’estultícia universal que ens amenaça. Els i les bibliotecàries ho saben molt bé i, en general, són persones amables, preparades i entusiastes de la causa.
La llàstima és que, amb l’excusa de la crisi, els pressupostos de les biblioteques públiques s’han quedat en una quantitat irrisòria, si no m’han enganyat alguns dels bons professionals del ram que conec. De manera que, per a augmentar les existències i atraure els lectors, depenen dels enviaments oficials, que igual inclouen un tractat d’ornitologia com un informe sobre els protocols notarials de Villarrobledo. El valencià, a la immensa majoria de biblioteques valencianes, és testimonial i la demanda de llibres en valencià per part dels lectors, exòtica.
Per sort, i no precisament gràcies a les inversions dels diversos governs que hem sofert, comptem amb algunes biblioteques dignes de consideració que hem de conservar com autèntiques joies. A Sueca, per posar un exemple pròxim, en tenim tres importantíssimes: la d’Autors Suecans, a càrrec d’Antoni Carrasquer; la de Joan Fuster, ara a càrrec del jove poeta i professor Salvador Ortells, i la de Josep Palàcios, estrictament privada, a càrrec d’ell mateix, i que siga per molts anys. Si perdérem alguna d’aquestes joies, els suecans, els valencians i la humanitat ens quedaríem sense una part important de la nostra memòria, com va passar a Sarajevo, l’any 1992 i, molts anys abans, a Alexandria.
Les biblioteques conserven la nostra memòria escrita, la nostra història, les paraules que ens identifiquen, les lliçons que ens ha donat el temps, els monstres que ha engendrat la nostra imaginació, el coneixement que ens ha convertit en éssers racionals i l’herència que ens han deixat algunes de les persones que més i millor han dignificat la raça humana, al seu pas per aquesta vall de llàgrimes.
Si perdem la memòria, perdem la nostra essència com a poble i com a individus. Si, víctimes de l’onada d’ignorància arrogant que ens vol ofegar, creiem que només importa el present, l’ara mateix i ja, i convertim les nostres vides en una suma absurda d’imminències, deixarem de ser persones amb un identitat i ens convertirem en consumidors compulsius: sempre insatisfets, sempre ansiosos, sempre ignorants d’allò que som i, sobretot, de com hem arribat a ser-ho.
