Qui dia passa, any empeny - 7 de novembre

Tal dia com hui de l’any 1911, mentre els diaris encara parlaven dels sagnants Fets de Cullera, va vindre al món Joan Pere Segura de Lago, fill d’Algemesí i arquitecte, si no brillant, eficaç i prolífic. Home de bona família, va estudiar a Madrid quan s’acabà la guerra i, després, va tornar al seu poble, on ha deixat obres d’una importància indubtable, com ara l’ermita del Crist de l’Agonia, l’església de Maria Auxiliadora, el monestir, ara abandonat si no m’han informat malament, de Fons Salutis, i sobretot la capella de la Mare de Déu de la Salut, que és un edifici emblemàtic de la ciutat.
 
No és agosarat d’imaginar que Segura de Lago devia ser un home del règim perquè, si no, no li haurien encarregat obres de tanta envergadura com la restauració de la catedral de València o de l’escola del Patriarca ni, menys encara, la seu actual de l’Arxiu del Regne de València, inaugurada l’any 1965.
 
No obstant aquesta adhesió, voluntària o forçada per les circumstàncies, als “principis” de la dictadura, Segura de Lago, com molts altres prohoms valencians d’ordre –és a dir, conservadors i catòlics practicants–, valorava el coneixement, l’art, la cultura i la història del seu poble. Per això va ser membre de diverses associacions i entitats relacionades amb les activitats culturals que permetia la dictadura, com ara l’Ateneu o Lo Rat Penat. De fet, Segura de Lago va ser president de l’entitat “valencianista” des de 1962 a 1972, any del seu traspàs prematur perquè va morir als 61 anys, que són els mateixos que tinc jo ara mateix...
 
L’any 1962, per si alguns joves no ho recorden, va ser transcendental per a la història contemporània del País Valencià. Joan Fuster va publicar Nosaltres els valencians i la guia de viatges, en castellà, El País Valenciano, dos llibres que provocaren reaccions violentes al si de la societat valenciana. A més, aquell mateix any, Raimon va gravar Al vent, una cançó que es va convertir en un símbol de la resistència antifranquista arreu del món. En plena efervescència social, per tant, passaren per aquell Rat Penat presidit per Segura de Lago, homes com Alfons Cucó, els germans Codonyer, l’incombustible Enric Tàrrega, Aracil o Paco Burguera... Supose que també hi havia dones, però no les he trobades en els papers que he consultat.
 
El cas és que la dreta franquista, almenys fins que començaren els preliminars de la Batalla de València, semblava més preocupada per les manifestacions culturals o antropològiques dels valencians que no els últims representants del Partit Popular o, fins i tot que molts dirigents socialistes, no tots, afortunadament. Lo Rat Penat presidit per l’arquitecte Segura de Lago no només va promoure els Jocs Florals i algunes altres manifestacions de la coentor, com exigien les circumstàncies. També sabia escoltar els joves, que és un verb que no han conjugat mai els franquistes, ni durant la dictadura ni ara mateix.
 
Abans de morir, massa jove, Segura de Lago havia escrit un llibre que els seus amics d’Algemesí s’encarregaren de publicar, gràcies a la diputació, l’any 1975: Llinatges d’un poble valencià. Aquell poble, naturalment, era Algemesí i en una mateixa línia de text, triada a l’atzar, qui va ser president de Lo Rat Penat durant deu anys molt conflictius i molt fructífers, va escriure les paraules huí (amb accent), aquestsegle i éssent... En una sola línia, he d’insistir. ¿Què ens deu haver passat, als valencians, des d’aquells anys remots durant els quals es van sembrar les llavors de la nostra recuperació, perquè ara la gent escriga este sigle i coses per l’estil? 

Josep Franco
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat